Campió !!!

El Atletic Baleares quedà campió de la tercera divisió.
La segona B queda tan sols a una passa.
Ja veurem que passarà, des d’aquest petit blog un fort ànim:
Forza Baleares!!!

Get your own Box.net widget and share anywhere!

Hoy no me puedo levantar

Moltes coses han passat aquest cap de setmana, per començar el dijous passat va estar tocant Estanislau Verdet a l’auditori del Caixa Fòrum de Palma, crec que és el darrer geni del mediterrani occidental, un geni és un fill de puta que realitza obres bones per la resta de la societat, un ésser que pateix torturat per la seva intel·ligència i que la posa al servei dels altres donant grans obres que provoquen un plaer inexplicable. Per això crec que en Estanislau Verdet és un fill de puta que fa coses molt bones per la resta dels mortals, les seves cançons i els seus comentaris àcids ens fan sentir més vius que mai.
Estanislau Verdet és una mescla entre Pascal Comelade i Bugs Bunny, entre un Marcel Duchamp i un Chikiliquatre (en penúltima posició a Eurovision) , o una mescla entre tots quatre junts, el cas és que amb la seva doctrina del Lletgisme, troba la bellesa a tot el que fa. Es la derrota del esnobisme, apunyalat per les seves mateixes regles, és un "tot val", perquè tot es Lleig, per tant tot és Bellesa. No hi ha “buenos y malos”, tots som lleigs, per tant, formam part d’una bellesa col·lectiva, dins la qual els que dicten les regles són, en els fons, els més lleigs. Apart d’aquesta entravessada, però certa, Filosofia, la Música és molt bona i a més toquen de puta mare, que al cap i a la fi és el que importa.
Factoria de Só comença una nova etapa, en Charlie s’ha encarregat que el garito hagi quedat de puta mare, molt acollidor i amb una bona acústica. Varen estar tocant en Rory Grubb i el Prehomo Indefinit, i va ser un concert molt maco i especial, en Rory és un senyor irlandès, que fa cançons a l’estil John Martin, Nick Drake i John Fahey, és jovenet però dur un petit geni a dins, en definitiva i lo de sempre, un concert de puta mare i poca gent de públic.
Per una altra banda, i encara no havia dit res, la gravació del disc d’Oliva va continuant la seva cursa, varem estar aquest cap de setmana acabant de gravar els pianos a la Fundació ACA de Búger, el senyor Toni Caimari està comparant la nostra feina amb la de Beethoven i Schubert, diu que sona a clàssic però modern, diu que és música clàssica amb instruments moderns, segurament no va mal encaminat, encara que noltros de simfonies no en saber fer ni de lleiges.

(El Saltamartí III)

El poema
es posa en moviment
i us fica per la boca
d’una horadada.

Dilluns
dimarts
dimecres
dijous
divendres
dissabte

Aquí
el poema es para
perquè baixeu i sortiu
a la llum del dia.

Cançó trista de franco street

A la fi!!.
Nombrosos carrers han canviat el nom que arrossegaven de la dictadura franquista, per uns altres més imparcials, ja que tampoc no es que hagin posat noms de il·lustres republicans d’època. La decisió em pareix més que justa, necessària. Segurament a qualcú no li ha fet gràcia. Com també a qualcú no li va fer gens de gràcia 40 anys de dictadura, o sigui que, preu per preu, el sofriment que deuen patir els que puguin anar en contra de la iniciativa no és tan gran com el que varen haver de patir els nostres progenitors.
En realitat, la mesura m’ha afectat d’una manera directa, ja que visc a devora la plaça, fins ara anomenada Teniente Coronel Franco, a la qual jo anomenava, coronel frasco, ja que em feia molta vergonya anomenar-la pel seu nom. El meu padrí Pep (que està el bàndol perdedor de la Guerra Civil), i la meva consciència, no em deixaven fer-ho.
La memòria històrica és important per a qualsevol país, quan un poble no vol fer memòria és perquè se sent avergonyit del que va passar, i es fa el beneit.
Com deia es meu padrí Pep: “En temps d’en Franco es vivia pitjor”.

Paraula i Música (Alternatilla 2008)

Enguany el festival Paraula & Música es va celebrar a tres ciutats i malgrat que la ciutat de Sevilla carregà el gran pes de repercussió mediàtica, cosa normal ja que es la ciutat impulsora del festival, per aquí, a Mallorca, concretament a Lloseta vàrem tenir la nostra peculiar aldea Gala. Noltros som un petits natius, bastant pacífics i que intentam conèixer i donar a conèixer el nostre poble (cosa que fan els americans a gran escala, encara que ells gasten més energia en donar-se a conèixer que no a conèixer-se), ens vàrem sentir molt a gust amb la nostra Virginia Wolf que recità amb una veu elegant i segura els poemes de Maria Antònia Salvà, crec que l’escriptora llucmajorera no es sentiria defraudada de la nostra missió espiritual.