School of Folk

Jordi Cosita Baby i Pep Toni Ferrer són dos músics fracassats de folk-rock mallorquí, que no tenen un gran talent i encara més a més no tenen gens d’actitud professional damunt l’escenari, de fet, varen ser expulsats de la seva pròpia banda Oliva trencada (banda que actualment es dedica a musicar bodes i baptismes jueus).
Els dos tarambanes aconsegueixen un treball a l’escola CP. Maria Antònia Salvà del Comtat de Son Sardina per poder seguir pagant ses factures. En un parell de dies descobreixen que els alumnes toquen els instruments com autèntics professionals i els presenten al concurs Art Jove, on el jurat està compost per tota la plantilla que fa feina a Blau.

Resulta que els School of Folk no tenen edat suficient per poder entrar a concurs, i els tarambanes s’inventen que els joves de Son Sardina tenen una malaltia terminal i que tal vegada el darrer que facin a les seves vides es tocar en tal prestigiós concurs. La persona que admet les subscripcions es desfà en un mar de plors i falsifica la documentació, així doncs els School of Folk aconsegueixen colar-se al concurs. Arriben a la final, però allà els espera un jurat que ja té un guanyador aparaulat, resulta que el que dur sa facturació a Blau toca sa bateria en el seu temps lliure, i és el qui gravarà ses bateries del grup aparaulat, ja que el bateria que tenen no té una gran destresa rítmica.

Però els School of Folk conten amb una versió de 12 min de la Ximbomba, que resulta ser una mescla entre Madò Antònia Buades, Sonic Youth, Flaming Lips, Maria del Mar Bonet i Godspeed you! black emperor... la toquen i l’auditori es queda mut durant 10 segons, desprès esclata en aplaudiments i xiulets. Al final, però, qui guanyen són els Si Fessin Sound (el grup aparaulat), que tres anys més tard són demandats per fer plagis de cançons dels Beatles i dels Doors, són condemnats a ser funcionaris la resta de les seves vides.

En quan als School of Folk es junten cada dues setmanes per anar a tocar per Masies i Cases Pageses. Li canten al camp i a les muntanyes, viuen feliços i sense prendre cap medicació legal.
El darrer que es sap dels tarambanes és que varen deixar dos currículums a l’oficina de Blau.