La versió del consol

La vida pot arribar a ser una versió del que realment volem que sigui.
Volem una realitat, emperò ens trobam amb una altra, per tant només vivim versions del que realment esperam viure.
Amb la música passa dos cèntims del mateix, a vegades feim cançons, emperò sempre són versions del que realment haurien de ser.

El Senior i el Cor Brutal tenen un parell de cançons que podem fer esqueixar qualsevol ànima freda en mil llàgrimes, una d’elles és la El cant del consol, un himne a la “despedida autocomplaent”. A vegades feim versions perquè nos agrada molt la música de sa cançó, o sa lletra de sa cançó, o perquè els grupetes de versions guanyen més pasta que els grupetes amb repertori propi, o, senzillament, perquè és una cançó que t’hagués agradat escriure tu mateix.

Quan la versió de la nostra vida està desafinadíssima i fora de tempo, cercam altres vides a les que versionar.
Vet ací una versió d’una petita part de la meua vida, que tant sols està consolada per la Música i qualcunes nits de pura anarquia, i els amics, és clar.

Get your own Box.net widget and share anywhere!
EL CANT DEL CONSOL

Aquesta nit de Juliol
no es mereix aquesta desídia
que t’ha mossegat al coll
i t’ha fet una ferida.
I no hi ha res que aturi
el Vals de les llàgrimes.

Cauen tantes llàgrimes
que el balcó ja no t’aguanta
i es demana què s’ha fet
de la dignitat humana.
I no sap com dir-te
que no és per tant.

Creman tantes joventuts
que la sang se mos desfilatxa
en un llarg pedregar
per Sant Joan damunt la platja.
I en la vorera, les llavors
dels nostres errors se’n van de marxa.

Hi ha certs records que has tingut
o no saps si els has perduts
remullats en els llençols
que els ha batiat un altre cos
que a hores d’ara
es desfà per estar amb tu.

Sé que hi ha nits que l’amargor
t’embolica i et penetra
i t’inunda d’ansietat
i el teu cos és com una puta pedra.
Mentrestant, el món al teu voltant
segueix girant.

Són tants moments d’inanició
que la vida sembla un tràfic
d’ocasions, contradiccions,
frivolitats i moltíssimes impertinències.
Sé que no és molt,
però no podem fer-ho millor.

Dins el ossos tots tenim
un al·lot que està dormint,
que s’acollona i es bloqueja
quan es queda sol i brega
contra el món i plora
i s’ofega en els seus mocs.

Pens en tu constantment
i la tendresa m’aborrona
i en Montevideo m’han contat
que estàs fent una proesa.
I el teu nom retrona
ben dins del meu cor.

Cuida’t molt i cuida’m més
i estima a tots i cadascuna de la gent.
Els ingrats i els fills de puta
es moriran tots de seguida.
I ja ho voràs:
El món serà al teu abast.

300 anys Folk abans de Crist.

Presentació del llibraç "Una llengua musicada"

Vos hi esperam.

Salut.

Llum

Ja sé que darrerament estic un poc monotemàtic amb el tema del disc, emperò ha estat tota una sorpresa trobar el disc de “Lluneta del Pagès” en els més destacats del Mondosonoro Nacional d’aquest mes.

Lluneta, lluneta.
Que il·lumines ses nostres nits.

Presentació a la Llibrería Àgora

Vos deix un poema de na Salvà que diu així:

L’ENCÍS QUE FUIG

Boira que el cim vas fregant volandera,
flaire que passes amb l’ala del vent,
aigua de neu que entre molsa i falguera
dius ta cançó per rocosa pendent.

Rous matinals i poncelles descloses,
com jo fruesc vostre encís fugitiu !
Dins el misteri que esfulla les roses
veig la Bellesa que passa i somriu.

Amb quin plaer d’exquisida recança
jo l’he sentida quan passa pel món,
que en sa escomesa ja du l’enyorança,
de tan seguit com s’allunya i se fon!

Tota ma vida tremola agraïda
quan un moment l’ha sentida vibrar.
Mes ella passa, i què en resta a la vida
si no el neguit de sentir-la passar?

O aquell desfici que mai s’agombola!
O aquella amor consirosa i plaent
de tot quan fuig, o que passa, o que vola,
boira del cim o fontana d’argent!