El tractat de Lisboa
Irlanda és un país singular. És l’únic del cinc països de les grans Illes britàniques que té autonomia pròpia, i no per això als irlandesos els impedeix ser simpàtics, enrotllats i autèntics.
Allà vaig entendre que el folk i el country d’Estats Units ve d’arrel irlandesa. Molts de músics irlandesos varen anar a Amèrica del Nord a guanyar-se el pa a principis del segle passat. Ells varen exposar les idees pel folk americà del segle XX. I ara, curiosament, molt de nord-americans d’arrel irlandesa tornen a Irlanda a conèixer les seves arrels, i qualcuns d’ells a guanyar-se el pa, ja que en Irlanda la música en directe, i la música en sí mateixa, forma part de la identitat cultural de sa gent. Què maco entrar als pubs i veure que en quasi tots ells tenen uns butacons on posa: ”Espai reservat als músics”. I no perquè sigui més proper, i més usual, no deixa de ser més artístic, més espiritual i més humà.
Vaig tenir el plaer de compartir tonades irlandeses amb els músics d’allà. Són gent molt oberta i que no tenen cap por a compartir sa música. De fet em varen demanar que tocas cançons de Mallorca, i lis vaig tocar un parell del disc que esteim preparant. Tocar Casa pagesa acompanyat de violí, banjo, mandolina, flauta i guitarres va ser tot un luxe, va ser millor que tocar a un d’aquests macro festivals d’estiu. Lis va agrada molt, de fet la tocaven i la xampurrejaven en catalanish. Possiblement i amb una mica de sort la incorporaran al seu cançoner irlandès.

Estic molt content per haver visitat la terra del avantpassats del meus guitarristes preferits: Jim o’rourke, David Grubbs i John Fahey.