El tractat de Lisboa

Irlanda és un país singular. És l’únic del cinc països de les grans Illes britàniques que té autonomia pròpia, i no per això als irlandesos els impedeix ser simpàtics, enrotllats i autèntics.
Allà vaig entendre que el folk i el country d’Estats Units ve d’arrel irlandesa. Molts de músics irlandesos varen anar a Amèrica del Nord a guanyar-se el pa a principis del segle passat. Ells varen exposar les idees pel folk americà del segle XX. I ara, curiosament, molt de nord-americans d’arrel irlandesa tornen a Irlanda a conèixer les seves arrels, i qualcuns d’ells a guanyar-se el pa, ja que en Irlanda la música en directe, i la música en sí mateixa, forma part de la identitat cultural de sa gent. Què maco entrar als pubs i veure que en quasi tots ells tenen uns butacons on posa: ”Espai reservat als músics”. I no perquè sigui més proper, i més usual, no deixa de ser més artístic, més espiritual i més humà.

Vaig tenir el plaer de compartir tonades irlandeses amb els músics d’allà. Són gent molt oberta i que no tenen cap por a compartir sa música. De fet em varen demanar que tocas cançons de Mallorca, i lis vaig tocar un parell del disc que esteim preparant. Tocar Casa pagesa acompanyat de violí, banjo, mandolina, flauta i guitarres va ser tot un luxe, va ser millor que tocar a un d’aquests macro festivals d’estiu. Lis va agrada molt, de fet la tocaven i la xampurrejaven en catalanish. Possiblement i amb una mica de sort la incorporaran al seu cançoner irlandès.

Estic molt content per haver visitat la terra del avantpassats del meus guitarristes preferits: Jim o’rourke, David Grubbs i John Fahey.

Na Floren no volia tornar, es vol fer pagesa irlandesa i tenir 7 fills. Calma li vaig dir, hi ha més dies que llonganisses.

En Rory ens va fer de guia i de canta autor de carretera, com toca sa guitarra!!, com la fa sonar!!, acabarà sent un gran músic.

Sa furgo va aguantar tot el trajecte com un fidel animal de companyia. Ens va donar de menjar, de beure i lloc per dormir.