Spam (dau ballet)

Com deia en Serrat:
Y que le voy a hacer si yoooo...
Nací en el Mediterráneo,
nací en Mediterra neo.

-Possiblement sa millor cançó pop que s'ha escrit en aquest puto país-.

Saltamartí tour

Els dies 8, 9 i 10 de Juliol va haver tour pel Continent, concretament als Jardins de la Universitat de Barcelona, a Benlloch (Castelló) i al Teatre del Raval. El que mola d'anar a tocar por allí, part del viatge en sí mateix, són les condicions i la rebuda de la gent, als dos primers concerts hi van anar unes 300 persones i al darrer unes 100.

La crònica del partit dels Jardins de la UB la destacà en Nando Cruz al Periòdico, on apareix l'article del cicle dels Jardins per sota del dels Beach Boys, 1000 gràcies al maquetador. Del concert a Feslloch no hi ha imatges, i això que l'auditori era maquíssim i ple de gom a gom. Encara així hi ha un bon record i una convocatòria per a anar a tocar a un Festival l'any que ve a Teruel, la gent que ens va convidar els hi va molar el rotllo ja que van dir: El mallorquin cantado suena muy moderno y bonito. -Caray! encara crearem tendència-.




Desprès al Teatre del Raval, dins el cicle de Novaescena, muntat per gent de Samitier, va estar maco, i és que una de les diferències entre el continent i l'illa és que quan hi vas a tocar allà et donen les gràcies, en canvi aquí has de donar ses gràcies per a anar a tocar.



Pròxima parada: A Palam, a una cotxera en pla underground. Ho monta una gent molt maca que es diu Antiga, que fa concerts curiosos e interessants, duguent el que ningú s'atreveix a dur. Per exemple: Un senyor que es diu Miquel Serra, una perleta de Manacor que fa un rotllo Animal Collective amb Smiths a la mallorquina, molt interessant i recomanable el disc que ha tret. No vos el podeu perdre.

Farraday

El Festival Faraday es va celebrar els dies 2, 3 i 4 de juliol a Vilanova i la Geltrú, dins un paratge idíl·lic. Hi van passar des de los grandes de l'escena internacional fins als petits de l'escena local.
Es va poder degustar des de un Jeff Tweedy, acompanyat de 6 guitarres acústiques de ses bones i dos Avalons (Compressor de 4000 euros que fa que tot soni de puta mare) un per a sa veu i un altre per a sa guitarra, amb el seu tècnic i demès parafernàlies fins a un Isaac Ulam tocant i cantant fora micros enmig d'una plaça.


Una de les curiositats més grates van ser els showcases muntats per sa gent de A Viva Veu, un col·lectiu digne d'elogi, que fa coses bastant underground amb molta de humilitat i carinyo. En ells es va poder degustar els grups Senior, Anímic, El Petit de Cal Eril, Eef Barzelay, Isaac Ulam, Oliva trencada amb El Gran Amant en un format acústic-desendollat.


El tracte del Festival va ser exquisit, no van fer distincions entre Grans artistes i artistes emergents, tots ho vam compartir tot, es mateix menjar, es mateix alcohol, ses mateixes drogues i ses mateixes dones. El món aniria millor si s'apliques aquesta filosofia a tots els llocs on es munten concerts. Però, això a Mallorca encara esteim bastant endarrerits. Qualcun dia, ja veurem.

El concert més collonut va ser el que va donar Nick Lowe, una bèstia de cabell blanc, veu preciosa i acords de Ruta 66. Ens va donar un banyo a tots, sobretot al senyor Tweedy, que de cada pic que ho veig, faig més badalls. -Esper que em perdoni en Landete-. Però crec que el mèrit de Wilco avui en dia és que és el grup preferit del president Obama. Fan cançons bones i toquen de l'hòstia, però són sosos de cojones.
Doncs això, en Nick Lowe, sense tan de desplegament tècnic com el que va proposar el de Chicago, va demostrar que fer música és quelcom més que ser perfecte, i és precisament ser imperfecte.
Doncs això molta farra i molt bon rotllo al backstage. Un festival petit, però molt gran. I xerrant de Gran, aquest realment va ser el moment del festival, Mr. Landete amb en Eef Barzelay cantant sa versió de Neil Young de Don't cry no tears.
Gran, gran, gran,...

SENIOR + Clem Snide - Don't Cry No Tears / No Plores Més Llàgrimes from senior on Vimeo.

Son Dameto 2.0

El Festival Son Dameto d'enguany prometia, però es va veure envoltat d'una atmosfera estranya, jo diria que sosa, i no pas perquè els grups que hi varen/m tocar no ho donessin/m tot, més bé els factors van ser altres: la davallada d'assistència de públic respecte a l'any anterior, conjuntament amb que el públic que hi va anar es va posar el més enfora possible de l'escenari. Tan sols els Satellites van poder aglutinar al respetable davant de l'escenari.
Una llàstima perquè crec, objectivament, que el grups teloners, ja que tocar amb el Satellites implica aquesta condició, van estar a l'altura de les circumstàncies. És més, crec que qualcuns d'ells van superar a l'apadrinatge dels de Son Dameto.


És el cas dels The Misery Strings, un grup curiós des del punt de vista de format i amb unes cançons dinàmiques més dignes del rock d'estadi que no pas del folk de barriada, van ser lo millor del festival sens dubte.


L'Isaac Ulam va està acompanyat de Simona i Dan. Tots tres van presentar en format acústic cançons noves compaginant-les amb els clàssics del disc "En els prats més llunyans". Molta força a les veus, emperò el so (Ay! el so, perquè no inventen una màquina que faci de tècnic de so) no lis va acompanyar. Encara així ells ho van donar tot i ses cançons noves són futures perles del folk.

El Gran Amant va obrir el festival, amb tot el que suposa, no sabria que dir, ja que és bastant surrealista fer una crònica del grup amb el que toques. Només dir, que hem passat al format més elèctric sense perdre l'essència del folk il·lustrat.

Dels Satellites, com va dir n'Emili Sanchéz Rubio a la presentació del festival, no diré gaire cosa.
Només em queda dir que el públic és el qui comanda, però es nota que el públic indie mallorquí es tan conservador com els que viuen al carrer Morey de Palma (Menys Pitchfork i més sortir al carrer!!). Només lis interessa el que ja coneixen -estic parlant en general, que ja sé que hi ha excepcions que confirmaran la teoria-.
Encara així, enhorabona a l'organització del festival, a l'associació de veïnats de Son Dameto, a en Puter per a convidar a tots els grups, i també a sa gent que hi va venir, perquè lo important en aquest cas és la recaptació de doblers per als més necessitats de sa barriada.
L'any que ve, més.

Ses fotos són de Franxesco Vilà Riera.