Arquitectura decadent

Amb això de sa crisi tenim per una llarga estona. Es clar, durant el darrer decenni s’ha elevat el número de construccions, i també el seu preu, a unes fites històriques (el valor dels habitatges ha pujat fins a un 400% més els darrers 15 anys), i la història ens ensenya que desprès de la calma, hi ve la tempestat. Ara tot són trons i llamps, aguaits i torrentades.
El que més em crida l’atenció és el què s’ha construït i, sobretot, com s’ha construït. És un fet curiós que les construccions dels anys 90 i de la primera dècada del segle XXI siguin fredes, i amb un estil que no passarà a la història per la seva bellesa. No només per les seves façanes sinó també pels seus interiors, més propers a una estètica d’oficina que no a una casa on un pugui descansar i desconnectar de sa feina (el fet de que és digui cocina-office ja és una conya). En definitiva, són les construccions més lletges que s’han parit a la història de s’arquitectura, i que em perdonin els arquitectes d’avui en dia.
Hi ha dos factors en contra dels arquitectes, o que al manco justifica la seva acció, no sé si per aquest ordre: El primer són els constructors, o ses promotores de construcció. Ells són els que realment perfilen l’acabat de la construcció i els materials empleats, aquí l’arquitecte només fa els plànols amb dues premisses: que la casa no foti per avall i que el pressupost dels seus plànols sigui els més ajustat amb els honoraris que amollen els promotors. (Seria com un cuiner que només pot cuinar amb uns ingredients que ha triat l’amo del Restaurant). El segon motiu és que abans els plànols, els projectes, els esbossos de façanes,... es feien en llapis i paper. Ara es fa tot amb l’Autocad i programes similars, que han llevat molta de feina a l’arquitecte i sobretot als perits i delineants (de fet molts d’aquests darrers se han quedat sense feina). Aquests programes han creat un boom creatiu, on s’ha imposat més la quantitat que no la qualitat. L’estil fred de façanes de noves finques i xalets adossats, que a més foten l’estil arquitectònic de barriades singulars a Ciutat i l’estil rústic dels pobles, fan que l’ordinador hagi suposat una eina efectiva a nivell econòmic, però no tant a nivell artístic o humà. (Seria com aquell cuiner que cuina amb el microones, ja sé que es pot fer uns grans plats amb el microones, emperò una bona paella, una bona carn, un bon peix o unes bones verdures només arriben a la plenitud exquisida del paladar a través del forn de llenya, i això no és un fet romàntic, és una veritat molt actual).
Com a simple vianant de carrer i de carreteres, em deman com veuran ses pròximes generacions s’arquitectura del nostre temps, quan vegin un conjunt d’adossats mig esbocats a la entrada del poble de Binissalem. ¿Ho veuran amb el mateix valor com noltros veim avui en dia una caseta centenària de mares amb portes de fusta?. ¿Què passarà quan vegin un conjunt de finques embetumades de baranes de vidre enmig del barri de Santa Catalina?. O senzillament, passarà el que ara, a que sa gent li importa un prebe.
Pot sonar a un fotut ideal tot aquest plantejament, emperò està clar que mai s’arquitectura, a nivell estètic i urbanístic, havia sigut tant decadent com ho és ara.
El lado oscuro de la hipoteca está financiando a la Estrella de la Muerte.