Girona, oberta com una mà.

L’estada a Girona es convertí en tota una festa. Una setmana de beure, beure i més beure. Les nits es feien curtes i no volíem que s’acabessin mai. Tan sols el sospir del Sol ens feia ombra i ens obligava a retornar als nostres llits ofegosos. Vaja calda!, com diuen per allà, només el brou de la civada calmava la nostra set.
Entretant varen tenir el plaer de tocar a dos txiringuitos de Girona: El Cercle i L’Ateneu. Ho varem fer amb n’Isaac Ulam i “sus polluelos”, i sense haver-ho programat molt, els concerts varen resultar molt ben atapeïts, tant de bon rollito, com de gent. De fet, en el primer ens varen vendre tots el discos de la Música de la calma, tan sols quedant un disc pel segon concert, on ho varen sortejar gratuïtament entre el públic.
En format duet, i sense fotos com a document gràfic, Na Floren i jo vàrem oferir un concert amb temes de tota la vida i del nou disc que esteim gravant. Na Floren ho so va currar mogollón, va tocar des del Ukele fins a la melòdica, del Glocken fins al sintetitzador Casio. Va donar els moments avant-freak-modern-istes tan usuals i necessaris a la música, i músics, d’avui en dia.
Jo en canvi només vaig posar la veu, una veu ancestral, que cada pic que passa sona més a una cabra d’Orient.

Per una altra banda N’Isaac, na Simone, en José Domingo, en Txutxi, en Jordi i en Tom Waits varen fer un concertarro al Cercle de Girona. Aquí si que hi ha fotilios.

A l’Ateneu sa cosa va anar també bastant rodona, sobretot perquè cada pic, cada concert, ho enfoquem com si es tractés d’una festa, que realment és com s’ha fet durant tota sa vida del Folk: menjar, veure i tocar, i tothom a cantar.
Sé que cada pic ens distanciem més del format actual de grup, on s’ha de ser freaky o original (com es digui), amb un estil propi, es a dir que no puguin compartir sa seva música amb altres, quan més hermètics i súper stars millor. I, sobretot, molt dependents dels mitjans musicals, del que marquen les tendències.
A lo millor tal vegada, i més senzillament, ens esteim tornant uns hippies de “mucho cuidado”. No ho sé, però mola.

Volguda Girona pagesa, oberta com una mà.