El llibre del mes d'Octubre

Com conta uns dels acudits d’en Eugenio: “He leído tanto de lo malo que son la bebida y el tabaco, que he decidido dejar de leer”.
En el meu cas, i no precisament és un acudit, he llegit tant poc de lo bo que és la música, que he pres la decisió de no escoltar tanta música (i de llegir més).
Vendria a ésser a allò que sempre es comenta: “El llibre supera la pel·lícula”, emperò dins el cas musical no ens trobam amb aquesta dualitat que tant volem rivalitzar, tot el contrari, el llibre ajuda a entendre molt més la música que esteim escoltant, ens conta coses que la música no pot contar, perquè així com hi ha moments que les paraules no poden explicar la música, també la música no pot explicar-ho tot, i necessitam, crec, conèixer d’on?, com?, per què?, quan?, per a què? sorgeix aquesta música que escoltam i que ens agrada tant, i no tan sols engolir i engolir cançons com si fossin ses crispetes que devoram davant una pel·lícula. Es per això que aquest mes recoman un llibre “de pel·lícula” i no un disc per passar la estona.

El Doble Silenci és un recull de articles del musicòleg Antoni Pizà. En el seus escrits ens fa un gran síntesi on s’expliquen les circumstàncies extra-musicals de músics, compositors, escriptors, pensadors, artistes, etc., tots relacionats amb el món de la música.
Vet aquí un dels seus artícles:

Carta, telegrama, fax, “email”: el futur de la música i el futur del Sónar

A mi m’agradaria rebre cartes i telegrames (sobretot telegrames, perquè actualment just n’envia el rei als familiars dels grans artistes morts). Però la realitat és que jo, com la majoria de la gent, just solc rebre emails i, molt de tant en tant, un fax que sempre sol arribar o bé descolorit i il·legible o bé emmascarat de tinta i, per tant, igualment indesxifrable. M’he resignat a aquesta realitat de la comunicació diària perquè comprenc que la pedestre carta, el monàrquic telegrama i el burocràtic fax (del qual jo no vaig ser mai partidari per dependre massa dels imprevisibles fils de telèfon) han estat feliçment substituïts pel ràpid, segur, eficaç, directe i pulcre email.
Dins aquest ambient de continus avenços tecnològics, de superació tècnica constant i incessant, s’acaba de clausurar la desena edició del Sónar, la fira de música electrònica, tecnologia i formes d’art multimedia. El balanç d’aquesta nova edició és gairebé unànime. L’èxit del públic demostra que el Sónar és alguna cosa més que un festival de música nova: és l’expressió emblemàtica dels valors d’una nova generació. D’altra banda, ara que la fira s’ha consolidat com un fet fefaent, comencen a gotejar les primeres crítiques: l’estancament artístic, la comercialització i la institucionalització són algunes de les noves negatives del festival. Jo voldria afegir una altra crítica: els organitzadors del Sónar – i, molt possiblement, els més de 90.000 participants – creuen (encara que ningú no sigui tan imbècil de dir-ho directament) que, així com l’email ha desfasat la vuitcentista carta o el més recent fax, la música electrònica desfasarà la música acústica. La meva bola de cristall prediu que, efectivament, hi ha una part de veritat en aquest pronòstic, però probablement no tanta com alguns creuen.
El debat sobre el futur de la música, val a dir-ho, és tan antic com la mateixa música. Tot artista creu ser original; tota generació creu que els seus valors substitueixen els granats principis de l’anterior. Wagner va pronosticar el futur de la música (que no era sinó el camí que ell creia haver obert). Schönberg, quan va idear el dodecafonisme, va creure que el seu sistema substituiria el sistema harmònica convencional. Luigi Russolo va inventar una màquina de renou que també havia de reemplaçar els instruments habituals. Martenor, Theremin, Harry Patch, John Cage..., tots van ser inventors de nous instruments, avui desats dins elegants vitirines de museus. D’altra banda, entre els abominants crítics les prediccions també han abundat: l’exministre de cultura francès Jacques Attali va publicar un llibre en els anys vuitanta titulat Renou, i de renou en va fer una mica. La tesi del llibre és parcialment encertada: -“si, si!” va cridar la turba- i farà possible que cada un de nosaltres sigui capaç de compondre música pitjant un botó o recompondre la música que uns altres han creat mitjançant la manipulació d’enregistraments previs (davallant-la d’Internet i fent samplings, loops, etc.).
El Sònar demostra, fins a cert punt, que Attali tenia raó. Els músics que han actuat en el Sónar (Herbert, Tujiko Noriko, Miss Kittin, Sideral i, ja en un altre nivell, Björk) confirmen que per fer música avui dia un simple ordinador portàtil pot fer més que una orquesta sencera. Les músiques del Sónar són totes diferents, però comparteixen moltes característiques en comú. La base la formen sons sintetitzats electrònicament (hi ha hagut excepcions com la de Mathew Herbert, que enguany, irònicament, ha fet el ridícul presentant una big band de jazz d’escola municipal de música). Hi ha una preponderància del ritme, o sigui, una constant, incessant pulsació repetitiva (l’harmonia i la melodia no tenen tanta importància). La forma de composició bàsica és la superposició de capes sonores: a un ritme ostinato, per exemple, s’hi afegeix un motiu melòdic; a aquests dos, s’hi addiciona un altre ritme, i així successivament. Tallar, afegir, ajuntar, imbricar, sobreposar, etc., són variacions de la mateixa tècnica. Finalment, un element molt important és que els músics han intentat difuminar les fronteres entre música, disseny, instal·lació artística, programació de software, etc. (el software, diran alguns, també és art). Ser músic, per tant, no és just crear sons, sinó espais, imatges, objectes, tecnologies, ambient i feeling.
Fins aquí, innovació i creació. Ara bé, hi ha aspectes que indiquen que un etern retorn, com diria el filòsof dels adolescents. I és que, en molts aspectes, el Sònar no és més que una nova reencarnació de l’esperit juvenil de cada generació. El Sònar –com Arco en els anys vuitanta i noranta- és el Woodstock, el Canet Rock o fins i tot el nostre rudimentari Selva Rock 1978 ( o va ser el 79?). La generació anterior discutia si la millor guitarra elèctrica era la Fender o la Gibson; ara el debat és entre Mac i Pc. Abans es fumaven porros i es masticaven bolets al·lucinògens; ara, s’hi ha afegit èxtasi, super-K i no sé quantes coses més ... El moviment juvenil d’avui dia també intenta guardar l’equilibri entre la comercialització (ara dita globalització) i la protesta social; la generació anterior protestava contra el capitalisme, mentre preparava el seu ingrés en el sistema mitjançant oposicions a funcionari i màsters d’estiu a Londres. Els assistents al Sònar parlen de multiculturalisme; abans eren les reivindicacions nacionalistes. I després tenim la continua explotació de la sexualitat: Miss Kittin, que va actuar al Sònar, no és just una discjockey i compositora sinó una dominatrix dins el més clàssic sadomasoquisme; abans un s’havia de conformar amb quatre graponejades...
Realment, no me preocupa el futur de la música, però el futur del Sónar ja és un altra cosa. En els seus deu anys d’existència els seus creadors han sabut formular, manifestar i materialitzar ela valors de la generació Apple Mac. Ben fet. Fins ara aquí res a dir. Missió complerta. Ara és hora d’engreixar un poc, posar-se la corbata, fer oposicions i fer lloc a les propostes de la generació vinent. Les esperam.

PD: El corrector del Word si reconeix Gibson, no així en cambi Fender, pareix que els PC prefereixen ses Gibson.