Manifestació de la realitat

La sinceritat és uns dels punts vitals de la música, per tant no tenc que dir més que la realitat de les coses.
El concert de la manifestació del Parc de les Vies va resultar un poc estrany, hi tenia molta emoció en el fet de tocar a Cort davant una plaça plena de gom a gom, cosa de la qual tampoc era conscient fins que va arribar el moment. La causa del concert era una causa noble, tocar El camí, Un arbre ban plantat (Justament a Cort), El pont de la ciutat i altres,... simbolitzava per a mi qualcuna cosa més que cançons, emperò crec que la meva falta de caràcter de movilitzador de masses i una excessiva metàfora a les lletres de les cançons vàrem fer que la gent no entengués el missatge a dir, en aquest cas a cantar.
També suposo que si hagués estat una persona amb més renom, la gent s’hagués, amb les mateixes cançons i mateixes lletres, animat un poc més, de totes formes entenc que aguantar a un tito amb una guitarreta durant més de mitja hora és un poc difícil, això si no ets en Bob Dylan o similars és complicat.

De totes formes, jo ho me vaig passar molt bé i crec que el concert va sonar bastant enèrgic, al final d’aquest hi va haver un parell de madones que em digueren que es varen emocionar molt, això em va omplir de satisfacció, aquestes madones varen entendre el missatge, segur que eren de poble, on tot té un poquet de més humanitat.
Donar gràcies a n’Angels Fermoselle per convidar-me al concert, a en Joan Castells i a na Cati pel seu suport anímic i a na Floren per estimar-me.
Oliva trencada segueix estant trencada.