Oliva trencada

Breaking Bad

2010-12-16T16:33:00.001+01:00

En un principi, cada un dels membres del grup d’Oliva trencada anava a per un futur brillant i ple d’harmonia. Tots ens havíem apuntat a la UIB (Universitat de les Illes Balears) i el nostre màxim desig era, qualcun dia, ser professor de qualcuna Universitat que no fos la UIB. El qui s’ha fet més a prop ha estat en Protoni, que és professor d’un IES de Son Gotleu. En vista del nostre èxit van decidir canviar el rumb i van veure que els qui guanyen pasta són els fabricants de drogues, en concret, els fabricants de drogues il·legals.

Gràcies al coneixements adquirits durant la nostra primera escomesa, hem muntat un laboratori que fabrica l’anomenat Cristal, una droga totalment sintètica i que produeix estats de super-bon rotlo sossial seguits d’estats de pèrdua de capacitat d'atenció i de concentració a causa d'una degeneració neuronal.

Ara be, el Cristal que nosaltres fabricam li passam a uns titos que ho venen als carrers i als instituts en format cd, un tipus de pastilla extraplana que només és absorbida per l’aparell digestiu dels tocatas i que els seus excrements són només absorbits per l’aparell auditiu dels humans.

Ja esteim al final de la 1ª temporada i ha passat de tot, la taula periòdica ens desvetlla fragments, però ja quasi estan cuinats els 11 kg. que necessitam pel carregament.

El planeta dels nens

2010-12-14T09:44:00.003+01:00

Voici quelques photos aux Minimúsica sur les droits humains des enfants.
Merci à Xesc, à Txema et les Minimúsica, Nuria et Mireia, de m'avoir invité à jouer devant un public aimable et doux.

Ho teníem que dir.

2010-12-09T22:32:00.004+01:00

En aquest blog mai s’ha insultat a ningú, tant el tito que té la contrasenya i escriu paraules, com la gent que ho visita. Sempre ha hagut fairplay, i quan hem tingut qualcun poblema (com dirien a Sa Pobla) ho hem xerrat cara a cara, o per telèfon.

Mai hem difamat a ningú, ni hem creat mal rotllo entre col·lectius, fer-lo dins una illa és un suïcidi. Tampoc s’ha incitat a la violència, ni a la xenofòbia, ni al racisme, de fet, les arrels de la gent que toca a Oliva trencada, apart de les estimades/odiades mallorquines, provenen d’Eivissa, de Gales, d’Argentina, de Sicília i de Galícia.

Tampoc s’ha fet propaganda txunga contra una persona en concret perquè senzillament t’ha fet una cosa que a tu no t’ha agradat (això és de pati de col·legi).

I de totes ses cagades que hem fet (que han estat moltes), sempre hem demanat disculpes, tan públicament, com a la persona afectada.

I és per això que ens va com ens va, tant sa nostra vida interior, com l’exterior. No és per ni per subvencions (mai he rebut una subvenció, una altra cosa és tocar per ajuntaments o centres culturals, que això també ho fan Los Planetas i ningú es queixa), ni per amiguismes (encara que tenim molts d’amics, inclosos xinesos, àrabs i africans, visc al barri de Pere Garau), ni perquè siguem uns fills de l’Enveja Mulliguer (és un tipus d’enveja que es va descobrir a una platja de Nova Papua l’any 1925, en qualcuns casos ha causat la mort).

I aixines, camina, caminaràs,... seguirem fent el nostre camí, sense trepitjar a ningú.

Salut i República Federal.

Detroit Rock City

2010-11-24T10:50:00.000+01:00

Alcoi has a Firewall.

2010-11-23T16:12:00.002+01:00

És curiós que en ple segle XXI, en plena efervescència de la segona revolució industrial (digital) encapçalada per un lliure comerç basat en la lliure, però no gratuïta, comunicació global, hi hagi censura, o dret d’admisió, de qüestions tan analògiques com són la política i La Religió, o la religió i La Política, que de vegades són cares de la mateixa moneda.

A la Universitat d’Alcoi, un centre molt maco per defora i que res te d’envejar a la nova fornada d’Apples platejats que inunden totes les habitacions del món, hi va haver un problema amb certs virus i malware variat.

Un hacker del Nord, amb un avatar com aquest:

Va irrompre via Wifi amb dos virus, el temible “Trampa bíblica 3.4.7.” i el catastròfic “Elegia 7.8 extended”. Encara que havien passat la versió de l’Antivirus Panda del 69, van donar problemes als servidors d’Alcoi. Van botar les alarmes del software i els dispositius de defensa es van posar en marxa, llurs virus van ser neutralitzats amb una efectivitat anglosaxona.

Una llàstima que el Firewall d’Alcoi fos tan exigent aquell dia i no tingués en compte la feina feta per la versió de l’Antivirus Panda del 69, ja que aquesta versió era bastant eficaç i no va ser actualitzada durant molts d’anys degut als seus infal·libles e inqüestionables resultats.

Conclussió: El Linux és republicà i agnòstic. I gratuït.

Cap de setmana brutal

2010-10-25T15:10:00.003+02:00

Els Senior tornen a s'illa a presentar part del seu primer treball "L'Experiència gratificant" i part del segon "Gran", que en aquests moments estan enregistrant baix la tutela del senyor Refree.
El primer concert de Senior i el Cor Brutal serà el divendres 29 d'octubre a S'Altre Bar de Portocolom a partir del 23:30. Concert que promet. Hi ha llegendes que conten que Astèrix i Obèlix eren Portocolomers.
I al dissabte tornaran a la càrrega al Teatre d'Alaró, juntament amb els Hazey Janes, uns guiris que fan unes coses molt interessants.
No teniu excusa de perdre-vos als Senior i el Cor Brutal, encara que sigueu llonguets. Per un pic que venen a l'any, val la pena aprofitar els seu rock n' roll.
Visque le Valence.

Heliogàbal, més que un club.

2010-10-08T15:57:00.003+02:00

15 anys plens de concerts i de bona música a l'Heliogàbal, un bar situat al barri de Gràcia i no molt més gran que una capsa de mistos.
Però encara que no sigui un gran fogueró hi ha molt de caliu a l'Helio, i és que la gent que ho dur sap de que va, són formiguetes nocturnes que s'alimenten de música, poesia i amistat. No són tigres que van de guallons i d'alternatius hooliguenses.
Per comparativa l'Helio és com un colmado (Un "queviures" com diria en Pompeu F.) i el Cultura Club és un Carrefour. Això és la diferència entre Barcelona i Mallorca. Allà la gent forma col·lectius i s'ajuden entre ells, a Mallorca la gent és molt més individualista i els col·lectius només funcionen si hi ha pasta per enmig. És el que hi ha.
Però tornant a la festa de l'Helio i per cel·lebra-la com cal, els de Sputnik han fet un documental molt entranyable que s'emitirà el DIMECRES 13 D'OCTUBRE, A LES 23.35h -EL 33- / Reemissió: DISSABTE 18 D'OCTUBRE, A LES 11.20h -EL 33-

He ací un extracte de la proposta:
"Músics, programadors, cambrers i públic són els protagonistes corals d’un documental produït per un equip de l’Sputnik que no pretén ser un retrat de l’escena musical de la ciutat, sinó que vol mostrar com un model basat en l’entusiasme, l’autogestió, l’altruisme i el col•lectivisme pot fer viable l’aposta per la música en directe.

El programa inclou actuacions a l’Hèliogàbal d’El Petit de Cal Eril, Nueva Vulcano, Me & the Bees, Mil Pesetas, els mallorquins Oliva Trencada i la cantautora del País Basc Anari gravades per Sputnik l’abril i el maig del 2010, a més d’imatges de Mishima, Manel, Pau Riba, Jeremy Enigk, Pascal Comelade i les Gràcia jazz sessions preses al llarg dels últims anys al local.

Aquest programa estarà disponible en streaming a la web durant els set dies posteriors a la seva emissió."

Llarga vida a l'Helio, el nostre petit homenatge:

Disarm the settlers
The new drunk drivers
Have hoisted the flag
We are with you in your anger
Proud brothers
Do not fret
The bus will get you there yet
To carry us to the lake
The club is open
Yeah, The club is open
Hey, the club is open
A-come on, come on, the club is open
C'mon, c'mon, the club is open
C'mon, c'mon, c'mon, the club is open...

Wa yeah!

2010-09-25T21:28:00.001+02:00

Gràcies a tots els qui vàreu venir a sa llibreria Quart Creixent, especialment a familiars, a en Carles Bona, Javi Oui and friends, Enriqueta and més friends, Gerard and the friend, a na Miquela, al Juanmi Oliver i Antoni Artigues,,, en definitiva a tots els que hi varen ser –És que no conec tots els noms-.

Va haver música, poesia i una mica de teatre... I després marxa, molta marxa.

I amb això dues cosetes: la primera és que els rumors de que els Antònia Font havien deixat d’estar operatius són falsos.

Confirmat, l’any que ve, ens espera el nou disc dels A.F. i possiblement sigui un dels més bons que hagin tret.

I la segona és el Wa yeah! que s’han currat la gent de Santa Eulàlia de Riuprimer, entranyable de bon de veres.

23-S

2010-09-13T12:01:00.003+02:00

Saltamartí vos convida a la Llibreria Quart Creixent de Palma el dijous 23 de setembre a les 20:00 h. per a que passeu una bona estona. Estareu rodejats de llibres, música i copitxueles.

La Llibreria Quart Creixent va ser inaugurada per Joan Brossa l'any 82 i és com tocar a l'Espai Brossa de Palma.

Endevinalla

2010-08-19T20:06:00.003+02:00

Endevinalla:
Si sabeu de quin lloc es tracta i qui ha musicat aquestes imatges tan maques vos convidam un sopar romàntic (amb totes les despeses pagades) amb un, només amb un, dels membres d'Oliva trencada.

Per cert, vos record els membres:

Teatre

2010-08-15T23:13:00.002+02:00

Això és un bosinet del concert del Saltamartí al cicle de Novaescena al Teatre del Raval.
Ho ha gravat una gent molt maca que es diu Festucada TV.
Personalment crec que s'hauria de tapar la senyal del canal de Intereconomia de sa TDT per aquest canal de TV per Internet.
El món colliria forma.
El principi de Funicular és insegur.

ACÚSTICA NOVA ESCENA #3 EL SALTAMARTÍ from festucadaTV on Vimeo.

Vindreu?

2010-08-05T12:37:00.004+02:00

Seria meravellós que hi poguéssiu venir i gaudir dels variats poblers i del folk elèctric d'aquests dos grups, no cada dia es pot veure un concert així.
Salut.

Spam (dau ballet)

2010-07-31T13:03:00.003+02:00

Com deia en Serrat:
Y que le voy a hacer si yoooo...
Nací en el Mediterráneo,
nací en Mediterra neo.

-Possiblement sa millor cançó pop que s'ha escrit en aquest puto país-.

Saltamartí tour

2010-07-24T16:27:00.008+02:00

Els dies 8, 9 i 10 de Juliol va haver tour pel Continent, concretament als Jardins de la Universitat de Barcelona, a Benlloch (Castelló) i al Teatre del Raval. El que mola d'anar a tocar por allí, part del viatge en sí mateix, són les condicions i la rebuda de la gent, als dos primers concerts hi van anar unes 300 persones i al darrer unes 100.

La crònica del partit dels Jardins de la UB la destacà en Nando Cruz al Periòdico, on apareix l'article del cicle dels Jardins per sota del dels Beach Boys, 1000 gràcies al maquetador. Del concert a Feslloch no hi ha imatges, i això que l'auditori era maquíssim i ple de gom a gom. Encara així hi ha un bon record i una convocatòria per a anar a tocar a un Festival l'any que ve a Teruel, la gent que ens va convidar els hi va molar el rotllo ja que van dir: El mallorquin cantado suena muy moderno y bonito. -Caray! encara crearem tendència-.

Desprès al Teatre del Raval, dins el cicle de Novaescena, muntat per gent de Samitier, va estar maco, i és que una de les diferències entre el continent i l'illa és que quan hi vas a tocar allà et donen les gràcies, en canvi aquí has de donar ses gràcies per a anar a tocar.

Pròxima parada: A Palam, a una cotxera en pla underground. Ho monta una gent molt maca que es diu Antiga, que fa concerts curiosos e interessants, duguent el que ningú s'atreveix a dur. Per exemple: Un senyor que es diu Miquel Serra, una perleta de Manacor que fa un rotllo Animal Collective amb Smiths a la mallorquina, molt interessant i recomanable el disc que ha tret. No vos el podeu perdre.

Farraday

2010-07-17T22:46:00.011+02:00

El Festival Faraday es va celebrar els dies 2, 3 i 4 de juliol a Vilanova i la Geltrú, dins un paratge idíl·lic. Hi van passar des de los grandes de l'escena internacional fins als petits de l'escena local.
Es va poder degustar des de un Jeff Tweedy, acompanyat de 6 guitarres acústiques de ses bones i dos Avalons (Compressor de 4000 euros que fa que tot soni de puta mare) un per a sa veu i un altre per a sa guitarra, amb el seu tècnic i demès parafernàlies fins a un Isaac Ulam tocant i cantant fora micros enmig d'una plaça.

Una de les curiositats més grates van ser els showcases muntats per sa gent de A Viva Veu, un col·lectiu digne d'elogi, que fa coses bastant underground amb molta de humilitat i carinyo. En ells es va poder degustar els grups Senior, Anímic, El Petit de Cal Eril, Eef Barzelay, Isaac Ulam, Oliva trencada amb El Gran Amant en un format acústic-desendollat.

El tracte del Festival va ser exquisit, no van fer distincions entre Grans artistes i artistes emergents, tots ho vam compartir tot, es mateix menjar, es mateix alcohol, ses mateixes drogues i ses mateixes dones. El món aniria millor si s'apliques aquesta filosofia a tots els llocs on es munten concerts. Però, això a Mallorca encara esteim bastant endarrerits. Qualcun dia, ja veurem.

El concert més collonut va ser el que va donar Nick Lowe, una bèstia de cabell blanc, veu preciosa i acords de Ruta 66. Ens va donar un banyo a tots, sobretot al senyor Tweedy, que de cada pic que ho veig, faig més badalls. -Esper que em perdoni en Landete-. Però crec que el mèrit de Wilco avui en dia és que és el grup preferit del president Obama. Fan cançons bones i toquen de l'hòstia, però són sosos de cojones.
Doncs això, en Nick Lowe, sense tan de desplegament tècnic com el que va proposar el de Chicago, va demostrar que fer música és quelcom més que ser perfecte, i és precisament ser imperfecte.
Doncs això molta farra i molt bon rotllo al backstage. Un festival petit, però molt gran. I xerrant de Gran, aquest realment va ser el moment del festival, Mr. Landete amb en Eef Barzelay cantant sa versió de Neil Young de Don't cry no tears.
Gran, gran, gran,...

SENIOR + Clem Snide - Don't Cry No Tears / No Plores Més Llàgrimes from senior on Vimeo.

Son Dameto 2.0

2010-07-15T10:53:00.006+02:00

El Festival Son Dameto d'enguany prometia, però es va veure envoltat d'una atmosfera estranya, jo diria que sosa, i no pas perquè els grups que hi varen/m tocar no ho donessin/m tot, més bé els factors van ser altres: la davallada d'assistència de públic respecte a l'any anterior, conjuntament amb que el públic que hi va anar es va posar el més enfora possible de l'escenari. Tan sols els Satellites van poder aglutinar al respetable davant de l'escenari.
Una llàstima perquè crec, objectivament, que el grups teloners, ja que tocar amb el Satellites implica aquesta condició, van estar a l'altura de les circumstàncies. És més, crec que qualcuns d'ells van superar a l'apadrinatge dels de Son Dameto.

És el cas dels The Misery Strings, un grup curiós des del punt de vista de format i amb unes cançons dinàmiques més dignes del rock d'estadi que no pas del folk de barriada, van ser lo millor del festival sens dubte.

L'Isaac Ulam va està acompanyat de Simona i Dan. Tots tres van presentar en format acústic cançons noves compaginant-les amb els clàssics del disc "En els prats més llunyans". Molta força a les veus, emperò el so (Ay! el so, perquè no inventen una màquina que faci de tècnic de so) no lis va acompanyar. Encara així ells ho van donar tot i ses cançons noves són futures perles del folk.

El Gran Amant va obrir el festival, amb tot el que suposa, no sabria que dir, ja que és bastant surrealista fer una crònica del grup amb el que toques. Només dir, que hem passat al format més elèctric sense perdre l'essència del folk il·lustrat.

Dels Satellites, com va dir n'Emili Sanchéz Rubio a la presentació del festival, no diré gaire cosa.
Només em queda dir que el públic és el qui comanda, però es nota que el públic indie mallorquí es tan conservador com els que viuen al carrer Morey de Palma (Menys Pitchfork i més sortir al carrer!!). Només lis interessa el que ja coneixen -estic parlant en general, que ja sé que hi ha excepcions que confirmaran la teoria-.
Encara així, enhorabona a l'organització del festival, a l'associació de veïnats de Son Dameto, a en Puter per a convidar a tots els grups, i també a sa gent que hi va venir, perquè lo important en aquest cas és la recaptació de doblers per als més necessitats de sa barriada.
L'any que ve, més.

Ses fotos són de Franxesco Vilà Riera.

Els vespres

2010-06-29T10:18:00.002+02:00

Els Vespres d'els Juliols, un cicle de concerts als Jardins de la Universitat de Barcelona. Un espai idíl·lic per a passar una bona estona escoltant musiqueta.
Sé que hi ha més gent del Principat que mira aquest blog que no pas els residents mallorquinos, per això vos convit a que aneu a qualcun dels concerts del cicle. Segur que hi passareu una bona estona.
Salut.

Senzillament genial.

2010-06-24T01:53:00.002+02:00

- Ext. dia. Bar Gost. Palma.
Toni Nievas: Hacía 12 años que no me llamaban artista emergente.
Pep (pensant) : genial.

Toni Nievas, si un dia faig un disc en castellà, vull que ell canti ( i faci ses lletres).

Sàhara Lliure !!!

2010-06-10T11:48:00.002+02:00

No hi podeu faltar, el poble saharià ens necessita.
Hi podreu trobar informació sobre la situació aquí.

Mayday, mayday !!!

2010-05-31T10:19:00.003+02:00

Els del Canal 33 estant fent un programa que es diu Bestiari il·lustrat.
En un dels seus capítols fan el recorregut d'un dia a la vida del Joan Miquel Oliver, que es va trobant diversos personatges. Uns dels personatges que es troba són un parell de Xoriguers que fan música dins un volcà.
Hi ha un dels xoriguers que no hi surt perquè l'havien segrestat els de Vueling (fills de ...), però ben de segur que tornarà a les terres volcàniques en breu.

Tot va B

2010-05-24T10:22:00.002+02:00

Enhorabona a l'At. Balears per l'ascens a Segona B!!!
En Callahan nos envia records i Salut.

Músiqueta

2010-05-21T14:04:00.003+02:00

Ens anam a tocar al Primavera Sound.
Hi ho farem davant el millor públic del món: Els nens.
Visca Espinete!!!

Segona B

2010-05-09T12:15:00.009+02:00

El cap de setmana passat hi vàrem/vaig estar per les Valències. És curiós, molta gent em diu que no li agrada molt sentir parlar el valencià, i per això precisament crec que té més encant. Ho fa més exòtic. Encara així, quan estàs un estona parlant amb ells arribes a un estat de mescla de paraules, expressions, entonacions, etc... que pareix que parlessis el mateix dialecte. Em sembla que és una espècie d’empatia comunicativa. Però bé els termes i situacions lingüístiques pertanyen a altres móns.
Doncs vam estar a la Universitat Politècnica de Gandia, un lloc ple de joves amb estudis. Va ser un concert matiner on hi vam anar amb la formació suplent. (Noltros som com un equip de futbol, tenim cantera i suplents). En Joan a sa bateria i en Gerard a la guitarra i es glockenspiel van fer que les cançons de Lluneta del Pagès (Sí, encara esteim fent gira de Lluneta) sonessin diferents i per tant més fresques i divertides.

Desprès va ser el torn per a la cinquena edició de la Intercomarcal Cabotista. On van tocar bandes com els Maesdeus, Mi #, Amanida Peiot i uns hippies de Granada que es deien els Mariachis fumetas, molt simpàtics ells e incombustibles tant a l’hora de tocar com a l’hora de fumar.
Van començar amb un calderó a la una del migdia i vam acabar a les 5 de sa matinada fent cançons a una pizzeria del poble. Això si que és folk. Va ser una dia de festa, festa.

A l’endemà tocava Alcoi, un poble curiós. Només en arribar-hi ens esperàvem unes bajoques farcides (plat típic alcoià que consisteix en uns pebres vermells farcits d’arròs amb carn), impagables!!!. Els va preparar en Toni, bateria dels Artur Caravan. Desprès vam anar a veure l’Alcoiano. (Sí, el de la moral). Em vam conquistar ell i en Toni de l’Hostal perquè em deien que té els mateixos colors que l’At. Balears. M’agraden els partits de segona B, em sento com a cases. Desprès va ser el concert a l’escenari, un lloc màgic i entranyable, el públic ho s’ho va passar pipa.

Finalment en Landete me va passar el planning del seu pròxim disc. Un disc on participarà molta de gent, i que només escoltant ses maquetes de ses noves cançons ja se’m posa la pell de gallina. Mentre tant podeu anant fent un tast de la sessió acústica que hi anirà inclosa al seu vinil.

Saltamartí

2010-04-22T16:18:00.003+02:00

Yuhuuu...
El dia de Sant Jordi s'estrena el disc de Saltamartí a València.
A principis de Maig hi serà per Mallorca.
Els concerts començaran a principis de Juny, hi haurà sorpreses.

Si voleu pegar-hi un tast. Estau convidats.

Cansión triste de Pere Garau

2010-04-14T22:52:00.002+02:00

Vídeo en directe al Favela Studio. Ha estat gravat per Eva Plasencia i editat per Moreland cowboy.
Cansión triste de Pere Garau forma part del conjunt de cançons noves que tenim i de les que aviat començarem a enregistrar per al nostre proper disc.

Cansión triste de Pere Garau

Hi ha un nou poli a sa barriada
li han deixat un motoret per a poder vigilar-la.
Ara fa voltes amb sa Ducatti, color caqui
il·luminatti amb llumets blaus.
I els veïnats miren estrany a en Pedrito perquè no sap cantar
cançons tristes.

I és que tothom canta a Pier Garo.

En Pedrito passeja un tester,
per mesurar els renouets que fa sa people.
Però sa gent no vol que aquest barri
acabi essent una ciutat-dormitori.
A sa penya li agrada el soroll que fan els carrers
plens de gent diversa.

I és que tothom canta a Pier Garo.

En Pedrito ve xino-xano de fer sa guardia.
Està en un barri on la remor és bastant sagrada.
Li ha llevat ses piles al tester, així no hi hauran més infraccions,
i ara surt al carrer a cantar unes cançons.

I és que tothom canta a Pier Garo.

En un tres i no res.

2010-04-11T13:22:00.001+02:00

Un bon amic meu em va dir un dia: “No deixis que cap periodista de Mallorca et faci sa bio”.
Em vaig quedar pensatiu – quan et fan una bio, és perquè el grup s’ha dissolt, ahhhh, horror!!!-
Desprès de prendre un glop de cervesa li vaig respondre: “No és necessari fer cap bio perquè ja està feta, està en el blog.”

Doncs aquest diumenge ja fa tres anys de la formació d’Oliva trencada com a grup. Sí, pareix que em fa més, però el segon diumenge d’Abril del 2007 vàrem fer el nostre primer concert al teatre de Muro, i seguirem donant el conyasso fins a que nos deixin.

Han passat moltes coses, gent que s’ha anat, gent que ha entrat, però el nucli sempre ha estat ben viu: Michael, Jordi i Pep. I a més els fitxatges d’en Fer i en Toni han donat noves maneres de fer ses coses. Amb la dificultat que té ser un grup de Mallorca –més endavant faré un post al respecte- seguim aquí i “No nos moveran” com deia en Txanquete.
I per a celebrar-lo aquest divendres 16 d’Abril hi ha guateque a Ses Voltes amb Astrolabio, L’Infant Terrible, The Black Onions, Satellites i Oliva trencada.
Estau convidats.

Animalets

2010-04-03T20:23:00.003+02:00

Vídeo enregistrat per sa gent de Waaau, un portal molt interessant on podreu trobar més freaks fent actuacions en format acústic a llocs curiosos.
S'al·lota es diu Núria de Oh! Cake & the cookie. El tito de la manta pel cap és en Bert de Bedroom i el de sa màscara de dimoni és en Gerard del Gran Amant.
Està enregistrat a ca Isaac Ulam. Del qui ja tenim molta curiositat per a escoltar ses seves noves cançons.

ENDIRECTO OLIVA TRENCADA from WAAAU.TV on Vimeo.

Monta-man és guay!!

2010-03-30T08:40:00.013+02:00

Ampliant fronteres, i no només en àmbits lingüístics, sinó també estilístics, el grup Monta-man es mereix més que una simple citació en aquest blog perdut dins la galàxia digital. Monta-man es mereix un Grammy o sinó sa primera pàgina en el Mondosonoro (Ed. Asturias al manco).

El disc
El síndrome de la isla és un disc LO-FI 100%. Sona com si haguessis collit el ràdiocasette que hi ha per un racó de sa cuina, hi haguessis gravat cançons teves damunt les cintes d’en Perales o d’en Iglesias que encara té ta mare, posant lis un tros de cel·lo.
El disc té unes lletres molt, molt interessants, plenes de ironia, humor, intel·ligència, naturalitat,... I unes melodies pop senzilles i aferradisses, que a primera vista pareixen superficials però que combinades amb les lletres desvetllen secrets de les relacions i sentiments humans més enllà del simple pop stàndard.

El personatge
Si ens imaginéssim un món de la Música on un senyor solter de 38 anys, xerrador, treballador d’un Eroski, veïnat de Corea, i que fa cançons super molonguis com a txurros i les enregistra a un ràdiocasette de cases fos una estrella del Pop seria més bé un relat de Philip K. Dick que no pas un fet verídic.
Doncs el senyor Montaman supera la ficció: És una persona ben normal, (de fet em jugaria es tipo, que és aquell tipus de persona normal que volia ser en Kurt Cobain i que no va aconseguir mai ser-ho) que fa cançons interessants, les enregistra dins un disc super LO-FI, el regala als qui si interessen per ell i li importa un pebre si surt o no surt a ses revistes, i finalment està ben feliç amb la seva missió del dia a dia.
Monta-man, es guay!!

La cançó
En la escena balear
hay indies guays.
En la escena balear
hay folkies guays.
En la escena balear
hay modernos guays.
La escena balear es guay!!.

Esto es punk amb oli!
Esto es punk amb oli!

En la escena balear
hay dj’s guays.
En la escena balear
hay garitos guays.
En la escena balear
el público es guay.
La escena balear es guay!!.

Esto es punk amb oli!
Esto es punk amb oli!

Críticos guays en Mallorca,
fotógrafas guays en Mallorca,
los medios son guays en Mallorca,
Guays!!

Helio, Neó, Argó, Criptó, Xenó i Radó.

2010-03-12T13:35:00.005+01:00

Si, pareix la presentació d’uns personatges sortits de qualcun episodi de Stargate. Quan realment són els noms del cambrers d’un dels bars més emblemàtics de Barcelona: Heliogàbal.
Em demano perquè no hi ha un bar d’aquestes característiques a Mallorca. Per què no hi ha col·lectiu similar al de l’Heliogàbal a Mallorca?... Esteim els mallorquins (em refereixo a tots els que vivim a Mallorca) tan destinats a no entendrir-nos mai? Nos afecta l’aïllament geogràfic fins a tal punt que es produeix un aïllament social a l’hora de muntar coses referents a sa cultura? ,,, Ses respostes són complicades i extenses... Però sincerament és una llàstima que no hagi a Mallorca un espai com l’Heliogàbal que combina poesia i música, des de la Made in USA fins a la feta a ca-nostra.
Per això si: “Mahona no va a la muntanya, el turonet va a Mahoma”.
Serà un cap de setmana molt especial:

I abans, el dijous 18 de març a les 19:30, passarem per Lleida, al festival de Músiques Disperses,
on hi ha aquest cartelasso:

Miquel Bauçà i els seus proscrits.

2010-03-03T15:02:00.002+01:00

Vídeo de l’actuació en directe al Depòsito legal d’Hospitalet del poema de Miquel Bauçà “Si tudam els dies, violentíssim serà el goig de les nits”.
A les congues tenim el Prehome indefinit.
A sa bateria mr. Moreland cowboy.
Al piano mestre Cosita baby.
I desprès hi ha un tito que canta, que és treballador d’una sucursal de “La Coixa”.

Hi haurà maror pregona. La tragèdia s'insinuarà als llavis dels homes. Una freda ventolina embriagarà els fanals del moll. No podrem dir el que volíem. A poc a poquet, els vagabunds caminaran avinguda avall per no rompre el sacratíssim misteri de la nit. Ulls bojos, recordarem les paraules de l'apòstol: "Si tudam els dies, violentíssim serà el goig de les nits". De la boca, ens en sortiran cercles plens -peus i tambors-. Hem de tudar els dies, extasiats dins qualsevol taverna, car la recompensa és massa gran. Som sacerdots d'un orde que odia el banús i el bronze: vol només la corba fàcil i el plaer intacte de les nits totes. En el temor de Déu dansarem durant el dia, però, de nit, tota paraula serà saliva. La nit sempre serà nostra.

Cant Alcover

2010-02-24T12:52:00.006+01:00

Fotilios de Cant Alcover.
Ses que són en color són de na Paula, ses en blanc i negre d'en Jordi Cosita.
Gràcies als qui vàreu venir.

Loop, loop, loop, loop, loop, etc...

2010-02-16T12:42:00.001+01:00

El divendres estau convidats a la sessió loop a Can Alcover...

Un cruse entre Juana Molina, Biel Majoral, Enric Casasses i Dominique A...

Sa gent també podrà loopejar sons i veus, i així intervenir en el procés,...

Gràcia

2010-01-24T10:52:00.002+01:00

Ja formem part del territori sonor de Gràcia. Un espai obert a l’experimentació del so dins totes les seves vessants, des de la de-construcció de la cançó fins a la experimentació tímbrica dels renous fets per màquines o coses, tot això emprant l’estil musical que es desitgi.
Fabulós!, un espai sense prejudicis que ha entès que sa nostra música està dins una vessant experimental.
Qui sap, a lo millor qualcun dia acabam tocant al Sònar.

4x4

2010-01-08T15:08:00.001+01:00

Bones festes

2009-12-14T16:59:00.003+01:00

Vaja!! feia un caramull de temps que no escrivia en aquest blog d’eternitat.
Els motius eren varis, el primer és que ja m’havia cansat de ser un periodista frustrat, per això vaig pensar que millor seria encarrilar les 24 hores del dia a la família, a les drogues i a la música.
Per cert, he esborrat el post de l’escriptor gallec perquè quedava poc elegant, (encara que segueix pensant el mateix) i volia celebrar el post número 200 amb més bon rotllo. Per això voldria comentar un parell de cosetes damunt la situació del grup i mutacions paral·leles.
Ja està a punt de finiquitar l’any i sa veritat és que hem tingut bastant de trull. Hem tocat a festivals com al Poparb a Girona, a la Fira d’espectacles literaris Litterarum a Mora de l’Ebre, al Festival Oh! Blong a Masquefa, a la X Fira al carrer de Vila-seca, al II Festival Pepe Sales a Girona, al festival BAM de Barcelona amb El Petit de cal Eril, al V Festival Pop al Carrer a Tavernes de Valldigna (València), també hi ha hagut dues minigires per País Valencià, i es clar, concerts per Mallorca.
Hem tingut una baixa important al grup, en Víctor, que sense cap mal rotllo va decidir de deixar el grup, de fet, va decidir canviar-se d’instrument i ara s’està convertint amb es nostre Johnny Cash. És una fera, i noltros van tenir un poc de pena quan va decidir embarcar-se amb altres móns. Però va venir la perleta d’en Toni Torres, un personatge que no mereix cap tipus de presentació, ja que es val per si mateix.
Ara per ara la banda està més solida que mai, (que Déu ho vulgui!!) i amb ganes de passar una altra temporada fent més trulls. Aviat començarem a enregistrar els nous temes (amb música i lletres nostres) a l’estudi Favela, situat a l’entranyable barri de La Soledat, així podrem dir que feim folk perifèric. Ja anirem mostrant cosetes.
Un altre dels trulls que hi ha en marxa és la segona part dels escriptors de l’Escola Mallorquina, li toca torn a Miquel Ferrà, poeta i amic de na Salvà. El projecte tindrà una vessant més orquestral. També anirem mostrant cosetes.
I finalment, el projecte que veurà la llum aviat serà El Saltamartí. En Març està previst que surt la edició en cd dels poemes musicats d’en Brossa baix una discogràfica valenciana “Música electrodomèstica”.
Aquestes són ses excuses per les que no he tingut temps per a escriure al blog, possiblement estigui un temps en escriure, o no, qui sap.
Bones festes.

HTML vs Offset

2009-10-08T13:14:00.002+02:00

Fa un temps que es comenta i cotillea la funció de la premsa escrita, el que ha aportat, el que està aportant ara i com hauria de canviar per no quedar-se obsoleta com un casette dels AC/DC enmig del Corte Inglés.
Crec que apart de la funció informativa de la clàssica revista de paper també té una funció contextual. Em refereix a les situacions on es solen llegir una revista, en el banyo fent el darrer procés de la digestió, en el metro, en el bus, a l’avió, a l’espera d’una consulta de qualsevol tipus de metge, a un parc, a un bar esperant una cita, etc... Crec que són aquestes situacions les que li donen glamour i honradesa a les publicacions de paper, molt més que els seus propis continguts.
Ara bé, si cercam i contrastam qui té millor continguts, si la premsa escrita o la premsa digital, me decantaria per la digital sense dubte, és més actual, hi ha més opinions, inclòs hi pots deixar sa teva opinió, és més neta, més barata i més comunicativa.

Aquestes paraules les escric perquè em sembla bastant fort el que he vist a una revista escrita aquest mes. La primera paradoxa és que la seva secció local estava més plena de grups estrangers que no pas de locals - hi ha més informació musical al Diari de Balears que no pas a una revista especialitzada, ja sé que el diari ho fan cada dia, però en refereixo contrastant només la edició d’un dia del diari amb l’edició mensual de la revista, pel que l’equació hauria de ser molt més favorable a la revista especialitzada que ha tingut quasi un mes per posar continguts que no pas un diari local que necessita omplir 8 pàgines de cultura cada dia- ; - també entenc que té més importància que venguin les grans figures de fora que no pas els 4, o 400, grups matats que hi ha aquí-. En definitiva, molt de suport your local scene, però tot això és una comèdia d’un dia.
La segona paradoxa és que a la secció de discos tengui la mateixa puntuació el disc de Pereza que el discos de Emilio José i Anímic. Em pareix més absurd que no pas criticable. Ja el gustos no es poden criticar però el que si es pot fer es no compartir. Per això m’agrada més la premsa digital, perquè pots escriure que no estàs a favor de la premsa escrita per uns.

La Història fins ara havia estat escrita pels vencedors, però ara amb Internet, serà modificada pels vençuts.

Apocalipsis ?01?

2009-10-06T09:18:00.004+02:00

Fa dies que somnio en una ciutat que està en ruïnes, pensava que era degut a la situació econòmica mundial i sobretot individual. Però avui he llegit això al diari i penso que passaria si fos vera. –Em refereixo a lo del 2012, no a lo de la màquina, que és bastant sensacionalista- .

La máquina que predice el futuro
Un programa informático pronostica un ciclo negativo hasta el 2011

George Ure asegura que los sutiles cambios en el lenguaje que tienen lugar en los foros de Internet ofrecen pistas suficientes para predecir acontecimientos.
Se jacta de haber vaticinado los atentados terroristas del 11S unos meses antes de que ocurrieran y de haber adelantado que en octubre del 2008 empezaría la crisis económica.
El cuarto banco de inversiones de Estados Unidos, Lehman Brothers, se declaró en quiebra el 15 de septiembre del 2008. Le siguió la aseguradora AIG. En octubre la situación era crítica. Un pronóstico lo suficientemente atinado como para que Ure venda su programa, que funciona rastreando las páginas de la red de la misma forma que lo hace un buscador, como un futurólogo infalible.
De hecho, desde que empezó a trabajar en lo que llama la tecnología Web Bot con un usuario-lector de su página web en el 2001, el hombre, especialista en marketing y ventas, no ha dejado de acudir a programas de radio y televisión para explicar las visiones futuristico-pesimistas de su criatura informática.
Confiesa que sus predicciones tienen que leerse como el I-Ching, el libro chino de los cambios, y que reflejan las "modificaciones que se producen en el discurso para expresar los procesos mentales que tienen lugar a causa de un evento."
El programa recoge los datos de varios foros y los interpreta con un patrón predictivo determinado por varias palabras clave. A partir de ahí, apocalipsis. El Bot prevé una serie de ciclos negativos que se concretan con un "super crash" económico en marzo-abril del 2010, bombas en Irán, la gripe A volviéndose letal, la administración Obama sumida en el caos y otras desgracias que no culminan hasta el 2011.
Lo malo es que, según la misma máquina, un año después, el 21 de diciembre del 2012, se acaba todo. Y no es la única que lo piensa. La fecha maldita tiene más de un millón de entradas en Google y se asocia al fin de mundo o, por lo menos, a un cambio de ciclo, según el calendario maya y personajes como Lawrence E. Joseph, autor del libro Apocalipsis 2012.
Mientras, Hollywood le ha encontrado un aspecto positivo a los vaticinios tremendistas y ya se ha agenciado unos cuantos guiones con un sinfín de efectos para conseguir taquilla. De hecho, en noviembre llega a las salas de cine 2012. El apocalipsis, de la mano del director Roland Emmerich.

Màgia borras o mgaià Brossa

2009-09-28T12:51:00.002+02:00

Taxinnnnn!!!:

Nova nova cançó

2009-09-14T11:00:00.002+02:00

Doncs així ho diu n'Alba Muñoz a la revista madrilenya 20 minutos.

P.D: Noltros no sortim a ses fotos no perquè siguem lletjos, sinó perquè sa màgia no es pot mostrar amb imatges. Bé!, de totes maneres surten els més macos i avui en dia sa imatge ven moltes coses, la màgia només serveix per a quan estàs a s'atur i no tens res dins sa gelera.
No va, no va...

Videoclips per passar l’estiu.

2009-07-22T22:23:00.003+02:00

El Petit de Cal Eril - Mandolines tralarí

Senior i el cor Brutal – El signe del temps
<

El Signe Dels Temps from senior on Vimeo.

Anímic - 1,2,3

El prehome indefinit – BCN Berlín

Delên - Crid

Marcel Cranc - Naufragi

Visca el carrer !!

2009-07-13T20:40:00.002+02:00

Folk de Luxe

2009-07-06T07:51:00.004+02:00

Dues cosetes abans de tot. La primera és què curiós aparèixer en el número on la portada és l’Alela Diane, la nova esperança blanca del Folk nord-americà. A més també hi podem trobar articles dels Anímic i del Petit de cal Eril. Supós que per aquesta raó els del Rock de Luxe podrien haver canviat el nom de la revista d'aquest mes pel de Folk de Luxe , però bono, sa segona cosa té més importància i transcendència que no pas un ximple joc de paraules. I és que el senyor Nando Cruz sap de que escriu i sap de que va. A la fi llegeixo un poc d’autocrítica al món dels festivals i als grups guiris. Es comença a notar un poc d’autoestima (al manco entre uns pocs) cap als grups i el públic nostre a nivell estatal. Ara només falta que tots nos lo creguem una miconeta més i apostem pels grups estatals, i quan dic tots en refereixo a públic, promotors, grups, crítics, etc...
La cosa està canviant, deixem que l’evolució faci el seu camí.

Doncs ara sí, aquí hi ha la crítica del disc Lluneta del Pagès apareguda a la revista Rock de Luxe del mes de Juliol.

P.D: Ahir vaig escoltar per primer cop una cançó sencera del Devendra. És vera, se pareix a noltros.

Solidaritat perifèrica

2009-06-29T14:35:00.002+02:00

No sabíem si triar entre en Miguel Ríos o en Luis Alberto (inicials de L.A.), la decisió va ser difícil, però vàrem decidir cridar abans al mestre que no pas al deixeble.
El senyor Ríos va dir que “na-nai”, que sinó hi havia pasta no hi venia. En canvi el seu deixeble ens va dir que si, que hi venia, emperò el seu representant va dir que “na-nai”, que això era un festival indie i que L.A. no era indie.
Finalment com a que cap d’ells varen voler estar en aquesta gran gala perifèrica el cartell queda configurat pels grups més mal pagats de la història de la música. Però, a noltros no nos importa gens això de no forrar-nos amb sa música. Total!!, per acabar com en Michael Jackson, que és el senyor que ha venut més discos dins la història i alahora és (o era) el músic que deu més dotbers als bancs.
El més important són els nens, els joves, els adults i els majors de la parròquia que aprendran a llegir i escriure si voltros veniu.

Barceló abans de Barceló (o l'art abans de l'art)

2009-06-22T08:35:00.006+02:00

Aquest dimecres de San Joan s’inaugura l’exposició Barceló abans de Barceló a la Fundació Pilar i Joan Miró de Palam a les 20:00 h.
L’exposició reuneix els primers treballs del felanitxer abans de ser mundial e institucionalment conegut. Segurament ens trobarem no sé si amb la millor obra, perquè jo d’aquestes coses de cada pic n’entenc menys, però ben de segur que hi serem davant la obra més fresca, més trencadora, en una paraula: més punky, que ha fet mai en Miquel Barceló.
Com a que l’única disciplina artística que no va treballar molt va ser la música, - crec que el no haver triat la música com un mètode d’expressió artística encara ho converteix més en un visionari, ja que possiblement no hagués fet tant de calaix-.
Doncs això, que ell no ha tocat molt la disciplina musical, però sempre s’ha rodejat de grans amics músics. Un d’ells és en Pere Pla, cantant i guitarrista dels mítics Furnish Time, i també conegut per ser germà d’en Toni Pla (és el primer i darrer pic que pos aquest nom en aquest blog, que em pagui el que em deu).
L’altre amic és el mestre Biel Majoral, que desperta passions i odis per igual. Ay Bielet!! que t’han donat de branca per a que en donis tu tanta.

Doncs així queda la configuració de la festa artistoide-asteroide-ameboide:

20:00 Obertura de portes.
20:30 Qui no s’hagi saludat ja no es saludarà a lo llarg de la nit.
21:00 Conclusions i alabances del mestre felanitxer.
21:30 Concert de Beta Splendens (Pere Pla amb Jordi i Puter Satelitos i Pep Olivetti)
22:15 Biel Majoral.
23:00 Sorteig del darrer canapè i copa de xampany entre els que han aguantat la gala.
23:30 A pixar i a dormir.
06:00 Somniar que saludaves a tothom i que tothom et saludava a tu i que el món era com una quadre d’en Barceló, hi sonava música d’un grup anglès que havia duit en Toni Pla, sonava bastant txungo, lis faltaven mitjos, el tècnic era en Paco des Chaplin. Durant un feedback sona el despertador.
08:00 Aixecar-se i demanar-se perquè cony et paguen 50 euros per anar a tocar a un txiringo on els quadres valen milions d’euros.
09:00 Llegeixes el diari, en el món hi gent molt més fotuda que tu, et reconforten els 50 euros i envies a la merda el món de l’art.

P.D: Els del myspace m'han retirat aquesta foto d'en Miquel Barceló, no me l'han deixada posar al blog del nostre myspace perquè diuen que denota violència.

Sossis, acudiu a l'estadi aka "Vaso leche galletas"

2009-06-15T21:24:00.003+02:00

El freak mallorquí ens ve a presentar "La música de la calma", un disc gravat amb un 4 pistes de casette i que recorda a un Barrio Sésamo mesclat amb na Maria del Mar Bonet i un poquet de Lou Barlisme de finals del segle passat.

Serà un concert especial, ja que hi ha haurà vermuts clàssics mallorquins, modernitzats amb exòtiques drogues, així ens trobarem amb les autèntiques olives trencades de la Serra de Tramuntana farcides amb 7 decilitres de àcid lisèrgic, desprès hi haurà galletes rústiques amb el paté més suculent de la galàxia mediterrània, el paté de Felanitx, que està fet de porcs negres que s'alimenten amb cristalitos. Finalment hi haurà el licor d'herbes del Pla de Sineu, que es allà on es troben les principals plantacions d'herba, diuen que és un elixir que allarga sa vida.

El tiberi vindrà acompanyat d'una actuació d'uns clicks de Famobil que dispararan sons gravats en casette per a que el freak mallorquí no es senti sol en aquest món. En Jordi, en Michael, en Fer i en Víctor s'han tranformat en uns clicks de Famobil per tal de sortir de l'illa sense que siguin capturats per la seva vinculació a una suposada xarxa que trafica amb drogues atòmiques i joguines de la Xina.

Al final del concert hi haurà un bingo on es sortejarà un cap de setmana a un hotel de Mallorca, concretament al "Hotel Liverpool Sin Swimming-pool", un hotel on els hooligans et faran sentir com si estiguessis a Anglaterra però amb el clima del Mediterrani.

Generation Folk

2009-06-15T00:10:00.004+02:00

Article aparegut al Periódico de Catalunya aquest diumenge del Corpus.
Ho firma Nando Cruz, nou seguidor dels Oliva.
És el primer periodista musical que ens ha comprat discos, de fet deu ser l’únic del món mundial que en deu comprar. Això ho dignifica com a persona i com a professional.
Doncs això, que és un article modest i que la modèstia no es falsa quan la promouen els perdedors amb ganes de perdre més batalles.

Menys és més. Menos es más. Less is more.

2009-06-10T21:26:00.001+02:00

Bono, sona bé amb els tres idiomes.
Mini-clip gravat amb una mini-càmara a un mini-televisor d’una mini-versió de Sa Ximbomba. Esper que el mestre Alexandre Ballester i els seus veïns em perdonin per la diferència de galateig amb la versió standard poblera.

Sa ximbomba ja no sona
ja no sona, ni sonarà,
perquè té sa pell de ca
i sa canya que no és bona.

Vaig passar per un canyar
i vaig collir una canyeta,
per sa meua ximbombeta
els darrers dies fer sonar.

Amb sa meua ximbombeta
puc anar davant el rei,
encara que sigui vell
tenc sa dona joveneta.

abcçdefghijkll·lmnyopqrstuvyz

2009-06-02T16:01:00.005+02:00

Després del deliris federalistes i altres qüestions nocturnes, entrem a un nou cap de setmana de toureo. El divendres 5 a l’Espai Mallorca de BCN i el dissabte 6 a la Fira Litterarum de Mora de l’Ebre.

Au, fes via, tapa’t bé
I vigila de no caure...
- Però, mare... Ja sóc gran...
- Què sabràs tu, de grandesa!

Miquel Bauçà, Els somnis.

València, eres una puta

2009-05-26T16:01:00.004+02:00

Fa temps que tenc un somni que es va repetint els dies senars de la setmana. En ell apareix una ciutat que lleu entre la terra i la mar. A damunt terra ferma s’alcen uns edificis amb parets de marès i que també tenen una teulada de teules de fang, són més alts que els hotels que es troben a Benidorm, els edificis també tenen unes persianes blaves gegants, d’on surt molta de gent que guaita per veure com els vaixells arriben a un immens port, on totes les estructures estan fetes de fusta fosca. La meitat de la ciutat està enfonsada dins la mar, amb el que els edificis gegants de marès surten per damunt del mar com si es tractessin de petits illots, n’hi ha milers. Davall l’aigua hi viu la gent, van unes caretes que lis proporcionen aire indefinidament i se lis veu que fan vida normal, sense molts de neoliberalismes.
Llavors jo surt de l’aigua i vaig aturar a un col·legi, allà es conserge em diu que ara València és la capital d’una Espanya Federalista. Jo li deman què ha passat. Ell em comenta que hi va haver un acord entre les Universitats de Valladolid, Salamanca, Bilbao i Vic, per fer una sèrie d’estudis del genoma humà. Es va comprovar empíricament que hi havia un gen que feia desenvolupar un determinat caràcter nacionalista, i que desprès, segons les circumstàncies ambientals les persones manifestaven un nacionalisme centralista o un nacionalisme perifèric.
Doncs bé! – deia el conserge- fa un parell d’anys va arribar un virus a la Península e Illes que suprimia els neurotransmissors de la proteïna que desenvolupa el gen del caràcter nacionalista, tothom va deixar de banda la idea de nació, tant a nivell espanyolista com a nivell dels anomenats nacionalismes perifèrics. I per tant, es va a arribar a un acord federalista entre tots el territoris de la Península e Illes, d’ençà es crea un Estat federalista integrat per 12 federacions, cada una d’elles autosuficient i respectuosa amb les demés, i la nova capital va ser València.
Per això de vegades per Madrid, a mitjanit, es sent dir: València, eres una puta.
Això és perquè encara recorden aquella b/vella tonada senioresca que diu:

Esta nit he eixit al carrer
i he vist com em miraves,
com demanant-me perdó
per les voreres i les cases.

I és que està trencant-me el cor
vore com t’humilien a poc a poc.
València, eres una puta.

I ara ja no és com abans
quan m’abraçaves i m’engrusanves,
estan deixant-te sense orgull
tractant d’europeïtzar-te.

Vull tornar a fer-te l’amor
amb sandàlies i sense tacons.
València, eres una puta.

Esta nit he eixit al carrer
i no et reconeixia.
Tens el cor de formigó,
he plorat fins que s’ha fet de dia.

Però demà mataré alguns dels teus proxenetes,
els altres se n’aniran corrent,
i València, ho celebrarem.
Ho celebrarem.

P.D: Europa eres una puta.

Get your own Box.net widget and share anywhere!

Exercicis

2009-05-19T09:58:00.002+02:00

5.- Ompli els buits amb els pronoms corresponents.

- Joan sempre ho trenca tot. No li deixaré res.
- Els metges em diuen que no fumi, però no pens fer ___ cas.
- Toni i Anna es casaran. Els seus pares ___ arreglaran el pis.
- Fes cas als al·lots i compra ___ unes llepolies.
- Digues a les teves amigues que no pateixin. ___ aconseguirem els llibres.
- Les dones estan impacients perquè ningú no vol ensenyar ___ els resultats.
- Les modistes ja treballen. Porta ___ la roba i te la cosiran.
- Silvia encara no camina bé. Dóna ___ la mà.

School of Folk

2009-05-15T11:00:00.013+02:00

Jordi Cosita Baby i Pep Toni Ferrer són dos músics fracassats de folk-rock mallorquí, que no tenen un gran talent i encara més a més no tenen gens d’actitud professional damunt l’escenari, de fet, varen ser expulsats de la seva pròpia banda Oliva trencada (banda que actualment es dedica a musicar bodes i baptismes jueus).
Els dos tarambanes aconsegueixen un treball a l’escola CP. Maria Antònia Salvà del Comtat de Son Sardina per poder seguir pagant ses factures. En un parell de dies descobreixen que els alumnes toquen els instruments com autèntics professionals i els presenten al concurs Art Jove, on el jurat està compost per tota la plantilla que fa feina a Blau.

Resulta que els School of Folk no tenen edat suficient per poder entrar a concurs, i els tarambanes s’inventen que els joves de Son Sardina tenen una malaltia terminal i que tal vegada el darrer que facin a les seves vides es tocar en tal prestigiós concurs. La persona que admet les subscripcions es desfà en un mar de plors i falsifica la documentació, així doncs els School of Folk aconsegueixen colar-se al concurs. Arriben a la final, però allà els espera un jurat que ja té un guanyador aparaulat, resulta que el que dur sa facturació a Blau toca sa bateria en el seu temps lliure, i és el qui gravarà ses bateries del grup aparaulat, ja que el bateria que tenen no té una gran destresa rítmica.

Però els School of Folk conten amb una versió de 12 min de la Ximbomba, que resulta ser una mescla entre Madò Antònia Buades, Sonic Youth, Flaming Lips, Maria del Mar Bonet i Godspeed you! black emperor... la toquen i l’auditori es queda mut durant 10 segons, desprès esclata en aplaudiments i xiulets. Al final, però, qui guanyen són els Si Fessin Sound (el grup aparaulat), que tres anys més tard són demandats per fer plagis de cançons dels Beatles i dels Doors, són condemnats a ser funcionaris la resta de les seves vides.

En quan als School of Folk es junten cada dues setmanes per anar a tocar per Masies i Cases Pageses. Li canten al camp i a les muntanyes, viuen feliços i sense prendre cap medicació legal.
El darrer que es sap dels tarambanes és que varen deixar dos currículums a l’oficina de Blau.

Mai millor dit

2009-05-13T10:47:00.001+02:00

Això ens conta n’Alba Muñoz, periodista del Principat, en referent al nou moviment de grups que canten en la seua llengua materna:
“Entorn a la qüestió de si aquest bon grapat de grups d'indie i pop independent que canten en català, ara que tot just fa 50 anys del sorgiment de La Nova Cançó catalana, es podrien considerar com a revitalitzadors del panorama musical al nostre país: El pop independent català i l'indie estan fent ressorgir la música en català com feia molt de temps no passava. Gent de tot l'estat i de l'estranger aprecïen aquests artistes, així com les seves particularitats creatives.
A més, la tendència és fugir de la producció per a les masses i fer una música espectacularment innovadora, poètica o sandunguera, però sempre molt lliure. Torna el lirisme, la producció íntima i introspectiva, al menys, torna la creació sense que el públic sigui el màxim déu dels cels, i a més en un mercat difícil pel tema lingüístic. Com si una nova generació d'autors catalans hagués trobat el moment de deixar-se anar, de crear sense barreres. El resultat és que aquests nous grups estan sorprenent a tothom per la seva qualitat i innovació, i que molta gent que s'havia cansat de la producció musical existent en català ha tornat a interessar-s'hi. Aquests artistes, a més, mai reneguen dels seus orígens, sinó que la cultura pròpia, encara que sigui de poble petit, s'exalta en contra de l'excessiu "barcelonisme" o centralisme cultural. Estem davant una possible "nova nova cançó"?”

P.D: Esteim d’acord?

Anem, anem.

2009-05-07T11:55:00.004+02:00

Públic, on sou?.
Ja vos podeu amagar,
perquè els Fameliars vos cerquen
i dins un Poal vos vol tirar.

Festival Oh! Blong 09

2009-05-05T12:39:00.002+02:00

No és el Malafama Festival, però els grups que hi toquen han assaijat molt més.

Ctrl.+C, Ctrl.+V

2009-04-26T14:01:00.002+02:00

Comença la primera sortida del tour “Farmer´s little moon”, serà el pròxim diumenge 3 de Maig (cosita’s birthday) a les 7 de s'horabaixa al Parc de la Formiga a Vila-seca, Tarragona.

Aquí vos deix un poc d'info de sa fira:

LA FIRA DE MÚSICA AL CARRER APOSTA PER LA MÚSICA DEL PAÍS I PER LES ARRELS
En aquest sentit, aquest any, més que mai, els concerts d’arrel tradicional que trobarem en la 10a edició de la Fira, creiem que sorprendran i agradaran al públic assistent. Cal destacar, per tant, als Tazzuff, un projecte que barreja tradició folk i l'ambient de diferents escoles musicals amb la música de ball; la proposta que revisa la música de les dones de la nova cançó (amb intèrprets de luxe d’altres formacions com Sol i Serena, La Carrau i De Calaix) de Marta Rius i les Noves Dones de la Bella Cançó; o el grup Estramp Jaç, que realitza una interessant exploració de la música d’arrel catalana incorporant-li una visió contemporània i jazzística. En l’estil ona laietana i amb intèrprets – compositors de luxe com Marcel Casellas o Quico Samsó.
D’altra banda, la presència del reconegut cantautor Roger Mas presentant per última vegada en concert el seu guardonat (“millor disc en català de l'any per la crítica musical dels premis Enderrock 2009”) i exquisit disc “Les cançons tel·lúriques” en directe, demostra que la Fira aposta per ajuntar la qualitat amb la innovació musical en el terreny de la música d’arrel. En aquest cas, Roger Mas farà que el públic de Vila-seca gaudeixi d’una vetllada realment especial en una, es perfila, màgica Plaça de Voltes.
Finalment, i també continuant amb la dinàmica de la innovació en el terreny folk, la Fira mostrarà algunes de les noves propostes catalanes i de les Illes Balears que porten més enllà la música tradicional i/o folk donant-li una volta més contemporània. Aquest és el cas, per exemple, dels Oliva Trencada o El Petit de Cal Eril, entre d’altres.
Si voleu fer-vos una idea de l’estil de propostes que vindran a la 10ª Fira escolteu el recopilatori de 10 anys de la Fira. Com sabeu, en motiu dels desè aniversari, Ritmes.cat ha editat dos recopilatoris amb una selecció de les millors cançons d’aquests 10 anys de Fira.

Anarem a San Joan

2009-04-17T15:42:00.004+02:00

Vive le folk.

Nostàlgia

2009-04-09T13:54:00.003+02:00

Avui me he aixecat i el dia ennigulat m’ha fet nostàlgic (encara més del que un pugui ser). Tot això també es deu a que ara fa dos anys de sa nostra estrena com a grup, va ser al Teatre de Muro al 2007, un lloc especial per a mi, ja que va ser el primer lloc on vaig tocar en directe. I mira per on, que també va ser el primer concert que havia muntat Fona, que varen dur els Sebadoh en ple apogeu de l’escena indie al nord de l’illa, baix l’estàndard del Pub Malafama i el bar pobler del Pobils, que començava a ser un referent de l’escena poblera rockera.
Bé, el fet era això, que avui fa dos anys del primer concert d’Oliva trencada band. Pareix que dos anys no són res, però han passat moltes coses des d’ençà, (ja comentava que me aixecat nostàlgic).

Un parell de discos i un parell de concerts han aportat ja un parell de històries, d’anècdotes i experiències per ses nostres vides. Avui desig joia per en Joan, na Floren, en Víctor, en Michael, en Jordi i en Fer.

Els pitjors alumnes

2009-03-27T14:10:00.002+01:00

A Cardedeu hi ha una escola on hi van els pitjors alumnes. És una escola en pla “Projecte Home” però amb vegetals. Duen ses olives que no han fet bondat durant l’any, allà són rehabilitades per a la vida social per part dels millors professors europeus.

Gimnàsia sincronitzada

2009-03-24T21:55:00.004+01:00

Arthur Caravan han fet un disc curiós, i sobretot molt bo.
En una primera ullada el disseny de la capsa és exquisit, molt atractiu al tacte i a la vista.
En una primera escolta les cançons sonen fresques i netes amb lletres nostàlgiques plenes d’esperança. A mesura que el vas escoltant més pics, les cançons segueixen sonant fresques i netes amb lletres de desesperança nostàlgica.
La versió Coheniana de Suzanne cantada en valencià no menysprea gens a la seva parenta anglosaxona, ni a nivell líric ni a nivell musical. Fan una molt bona adaptació d’un tema quasi, quasi universal.

El rei de la llum

2009-03-22T15:01:00.001+01:00

Videoclip del senyor Isaac Ulam pels camps de Mallorca.
Influències naturalistes forcen la sonoritat d’una cançó amb molta llum i d’un rei sense terra, sense donzella, sense poble.

Bolonya, camina o revienta.

2009-03-20T11:08:00.006+01:00

Estudiant 1: Lamentable, lo de sa poli em pareix lamentable. Són una panda d’inhumans, i encara més a més pagats per noltros. Els tipos van amb armes, escuts, furgonetes i carreguen contra els manifestants d’una manera inhumana i brutal, però ningú diu res.
Poli Paco: Panda de vagos!!!. Pam, pam, pam,... ei!... Manolo vamos a por las chicas así tocamos un poco de carne.
Estudiant 2: Em demano si aquests éssers poden tenir fills.
Poli Manolo: Pam, pam, pam,... Joer tio, no veas la morena esa. Tu!! aguántala, que yo la cacheo.
Estudiant 3: Doncs jo dic que els seus fills quan vagin a l’Universitat lis caurà la cara de vergonya quan vegin pel que varen lluitar els seus pares.
Capità Pérez: Senyor Saura, los estudiantes llevan armas.
Carles Saura: Armes?... Quin tipus d'armes?.
Capità Pérez: Libros.

Carles Saura: Destrueixin totes les proves.
Estudiant 4: Mirau com duen l’estudiant, pareix que el duen a Guantánamo. Quina por!!.

Ja han arribat els cds

2009-03-16T12:00:00.002+01:00

Presentació de Lluneta del Pagès en format CD al teatre Xesc Forteza.

Amb noltros estaran els 37-A, que han quedat finalistes del concurs Villa de Bilbao.

Aforament limitat.

Indie 92

2009-03-12T23:42:00.003+01:00

Aquest és un Supercinexin del moments més indiots de la comarca terràquea.
Vos convido a revisar aquella cosa anomenada Indie.
Malafama Festival el 4'Abril a l'escola de Muro.
Encara em segueixen faltant els Yieldings al cartell.

PAVEMENT – GOLD SOUNZ

SEBADOH - REBOUND

GUIDED BY VOICES – AUDITORIUM/MOTOR AWAY

DINOSAUR JR. – THE WAGON

ERIC’S TRIP - GIRLFRIEND

SONIC YOUTH – DIRTY BOOTS

Llibres, llibres i més lliures.

2009-03-06T13:55:00.003+01:00

És com el Primavera Sound, emperò amb llibres.

El consol de les versions

2009-03-01T15:06:00.002+01:00

S’altre dia vaig estar tocant a la presentació del llibraç Una llengua musicada, i com a que la situació ho demanava, vaig fer una cançó d’un grup de València, un altre del Principat i un altre de Mallorca, per mostrar un poc el què s’està fent en el sectors més undergrounds del Triangle de ses Bermudes.
Senior + Isaac Ulam + Oliva trencada conformen el moviment revolucionari més petit de la Història Mediterrània.
Aquesta cançó es diu Llop, és la primera cançó del disc En els prats més llunyans d’Isaac Ulam. Un disc que amb el pas del temps serà tot un clàssic dins la música catalana.

LLOP

Home de neu,
la pluja el mulla,
si s’espera a demà,
potser que es desfaci...
I pengen del sostre,
del sostre de fusta,
dues bales de blat,
que potser que caiguin.
I vaig pintat com un llop
potser no sé viure.
I començ a pensar
que esteim fets l’un per l’altre.

I vius dins l’aigua,
i no t’ofegues,
camines sòl
per un jardí nevat,
tot nevat,
tu i jo nevats.
I desperta,
ja saps que falta poc per a oblidar qui soc.

La versió del consol

2009-02-23T11:45:00.003+01:00

La vida pot arribar a ser una versió del que realment volem que sigui.
Volem una realitat, emperò ens trobam amb una altra, per tant només vivim versions del que realment esperam viure.
Amb la música passa dos cèntims del mateix, a vegades feim cançons, emperò sempre són versions del que realment haurien de ser.

El Senior i el Cor Brutal tenen un parell de cançons que podem fer esqueixar qualsevol ànima freda en mil llàgrimes, una d’elles és la El cant del consol, un himne a la “despedida autocomplaent”. A vegades feim versions perquè nos agrada molt la música de sa cançó, o sa lletra de sa cançó, o perquè els grupetes de versions guanyen més pasta que els grupetes amb repertori propi, o, senzillament, perquè és una cançó que t’hagués agradat escriure tu mateix.

Quan la versió de la nostra vida està desafinadíssima i fora de tempo, cercam altres vides a les que versionar.
Vet ací una versió d’una petita part de la meua vida, que tant sols està consolada per la Música i qualcunes nits de pura anarquia, i els amics, és clar.

Get your own Box.net widget and share anywhere!
EL CANT DEL CONSOL

Aquesta nit de Juliol
no es mereix aquesta desídia
que t’ha mossegat al coll
i t’ha fet una ferida.
I no hi ha res que aturi
el Vals de les llàgrimes.

Cauen tantes llàgrimes
que el balcó ja no t’aguanta
i es demana què s’ha fet
de la dignitat humana.
I no sap com dir-te
que no és per tant.

Creman tantes joventuts
que la sang se mos desfilatxa
en un llarg pedregar
per Sant Joan damunt la platja.
I en la vorera, les llavors
dels nostres errors se’n van de marxa.

Hi ha certs records que has tingut
o no saps si els has perduts
remullats en els llençols
que els ha batiat un altre cos
que a hores d’ara
es desfà per estar amb tu.

Sé que hi ha nits que l’amargor
t’embolica i et penetra
i t’inunda d’ansietat
i el teu cos és com una puta pedra.
Mentrestant, el món al teu voltant
segueix girant.

Són tants moments d’inanició
que la vida sembla un tràfic
d’ocasions, contradiccions,
frivolitats i moltíssimes impertinències.
Sé que no és molt,
però no podem fer-ho millor.

Dins el ossos tots tenim
un al·lot que està dormint,
que s’acollona i es bloqueja
quan es queda sol i brega
contra el món i plora
i s’ofega en els seus mocs.

Pens en tu constantment
i la tendresa m’aborrona
i en Montevideo m’han contat
que estàs fent una proesa.
I el teu nom retrona
ben dins del meu cor.

Cuida’t molt i cuida’m més
i estima a tots i cadascuna de la gent.
Els ingrats i els fills de puta
es moriran tots de seguida.
I ja ho voràs:
El món serà al teu abast.

300 anys Folk abans de Crist.

2009-02-19T12:11:00.001+01:00

Presentació del llibraç "Una llengua musicada"

2009-02-15T12:45:00.002+01:00

Vos hi esperam.

Salut.

Llum

2009-02-06T00:31:00.006+01:00

Ja sé que darrerament estic un poc monotemàtic amb el tema del disc, emperò ha estat tota una sorpresa trobar el disc de “Lluneta del Pagès” en els més destacats del Mondosonoro Nacional d’aquest mes.

Lluneta, lluneta.
Que il·lumines ses nostres nits.

Presentació a la Llibrería Àgora

2009-02-02T12:19:00.002+01:00

Vos deix un poema de na Salvà que diu així:

L’ENCÍS QUE FUIG

Boira que el cim vas fregant volandera,
flaire que passes amb l’ala del vent,
aigua de neu que entre molsa i falguera
dius ta cançó per rocosa pendent.

Rous matinals i poncelles descloses,
com jo fruesc vostre encís fugitiu !
Dins el misteri que esfulla les roses
veig la Bellesa que passa i somriu.

Amb quin plaer d’exquisida recança
jo l’he sentida quan passa pel món,
que en sa escomesa ja du l’enyorança,
de tan seguit com s’allunya i se fon!

Tota ma vida tremola agraïda
quan un moment l’ha sentida vibrar.
Mes ella passa, i què en resta a la vida
si no el neguit de sentir-la passar?

O aquell desfici que mai s’agombola!
O aquella amor consirosa i plaent
de tot quan fuig, o que passa, o que vola,
boira del cim o fontana d’argent!

Lluneta republicana

2009-01-22T14:06:00.007+01:00

Cançons Republicanes: ¿Mola o no mola?.
Mola perquè és un disc que, artísticament, està baix el nom de Biel Majoral i que conceptualment està baix el nom dels qui varen perdre Sa Guerra Civil, víctimes d’una ignorància militaritzada.
Biel Majoral feia anys i panys que no treia un disc, tampoc no és el seu deure, ja que ell és mestre i no cantant. En més de 25 anys ha tret tres discs, podria ser es nostre Brian Wilson. En definitiva, sempre és una bona noticia que poguem sentir sa veu del mestre Majoral encara que sigui per cd.
L’homenatge al mestre Pere Capellà, incansable lluitador de la llibertat del nostre poble, és també exquisit i, sobretot, molt digne. Els seus poemes fan escarrufar a més d’una pell. El seu teatre va rompre motlos dins el, aleshores, Teatre Mallorquí de l’època, que esteia estancat i estantís. És molt d’agrair la seva visió moderna i crítica.
Cançons Republicanes mola perquè és políticament correcte.

No mola, perquè és la antítesis de Lluneta del Pagès, i ¿Per què dic això?... Dic això perquè hi hagut molta de gent que s’ens ha tirat a sobre per lo de musicar poemes de Maria Antònia Salvà. A men, la senyora Salvà esteia en el Planeta Pérez (Frase del mestre José Domingo), o sigui, no s’enterava de la missa ni la meitat, esteia en el seu món poètic i artístic, la política no era el seu plat fort, Si!! no era una dona molt compromesa políticament parlant. Fins a tal punt que el seu recolzament al franquisme va ser molt més inferior que la llegenda que s’ha anat creant desprès. En canvi, va recolzar molt més al diccionari Català-Valencià-Balear i al Cançoner Popular del pare Rafel Ginard que no al franquisme. No hi ha cap poema escrit seu que recolzi a la dictadura, emperò tots ells estan escrits amb sa llengua prohibida durant sa dictadura i contenen més musicalitat que sa corneta d’en Franco.
A més, avui en dia conec un parell de periodistes que escriuen en mitjans de comunicació políticament de dretes, hereus del franquisme, i ningú se lis tira a sobre perquè ho facin.
Entenc que el senyor Artigues i el senyor Majoral estiguin mosques amb noltros, per lo de na Salvà. Emperò noltros som els seus fills, i ells haurien d’entendre que sa nostra recuperació de memòria històrica la feim d’una manera artística, i no política. Si!!, tal vegada siguem uns traïdors, emperò als nostres concerts també es poden sentir cançons d’en Joan Brossa o d’en Biel Majoral, o sigui que som uns traïdors dels enemics dels nostres pares.
Lluneta del Pagès mola perquè és políticament incorrecte.

Salut i República.

El tour ver.

2009-01-18T20:24:00.001+01:00

Anàrem a Sant Miquel...

Manel no te arrimes a la pared!!, que te vas a llenar de Folk, de Folk,...

2009-01-16T13:46:00.009+01:00

Doncs si, tothom ja coneix sa nova música catalana, tothom coneix a Manel. Yupiiii... Sa veritat és que són molt bons. Però hi ha més grups (hay vida en otros planetas), igual de bons, el que menys coneguts, que tal vegada serien del vostre gust. Els descobriments de la galàxia són:

El petit de cal eril! ... Folk infantil dance. Arrasa a totes ses guarderies del Principat i de l’estranger. Imprescindible al teu Ipod.

Intersticis ... Folk d’habitació. És la versió catalana del Prehome indefinit. Boníssim.

As ladras ... Folk balcànic i volcànic. “Emir Kusturica d’excursió al Stromboli”. Exquisit.

Anímic ... Folk genial i angelical. “Hippismo ligero de Hill street”. Celestial.

Si lo vostre són els viatges interestelars aprofitau la nau Folk-8000, amb ella podreu viatjar més enllà de la galàxia coneguda.

Ai!! Miquelet, quanta de gent.

2009-01-13T13:47:00.004+01:00

Segona edició del Festival Pepe Sales, que organitza na Cònsol i en Lluís del restaurant gironès La Penyora. Enguany el festival serà un gran homenatge a sa figura, i geni, de l’escriptor felanitxer Miquel Bauçà. Hi haurà música, poesia, glosa, teatre i documentals.
He aquí uns dels poemes que seran musicats:

SI TUDAM ELS DIES, VIOLENTÍSSIM SERÀ EL GOIG DE LES NITS
Hi haurà maror pregona. La tragèdia s'insinuarà als llavis dels homes. Una freda ventolina embriagarà els fanals del moll. No podrem dir el que volíem. A poc a poquet, els vagabunds caminaran avinguda avall per no rompre el sacratíssim misteri de la nit. Ulls bojos, recordarem les paraules de l'apòstol: "Si tudam els dies, violentíssim serà el goig de les nits". De la boca, ens en sortiran cercles plens -peus i tambors-. Hem de tudar els dies, extasiats dins qualsevol taverna, car la recompensa és massa gran. Som sacerdots d'un orde que odia el banús i el bronze: vol només la corba fàcil i el plaer intacte de les nits totes. En el temor de Déu dansarem durant el dia, però, de nit, tota paraula serà saliva. La nit sempre serà nostra.

Al pan, pan y al libro, libro.

2009-01-07T20:55:00.004+01:00

Librazo o Llibraç, dues formes totalment incorrectes, tan política com gramaticalment, per a definir aquest gran llibre: Una llengua musicada de la meua amiga i ex-companya de feina Carla González. M’ha sorprès molt la feina documental que ha fet i que ha sabut tan bé plasmar dins aquest Llibraç. Un llibre indispensable per aquells que vulguin conèixer la història actual de la música en català-valencià-balear. Hi ha de tot, des de com va sorgir la Nova Cançó, el revifament de la Música Popular (no confondre amb el Pop, que crec que és una paraula anglosaxona amb diferent matís que el tenen les paraules Música Popular, ja dic, crec que és així, o al manco és el que diu el senyor B. Majoral a la Facultat, però bono tots nos podem equivocar, inclòs el senyor Majoral), el paper dels mitjans de comunicació, el present i futur de la música en català, opinions de les figures més importants dins la música feta a ca nostra, bono, encara no surten els Manel, però també hem d’entendre que és molt difícil estar a la darrera ona. En definitiva, un llibre molt interessant.

Una llengua musicada. Edicions Documenta Balear. Col·lecció Menjavents 79.
INDIS-PENSABLE.

On hem après Música?

2009-01-03T17:01:00.005+01:00

- ... Mestre, quan és el moment d'ensenyar música als infants?

- Doncs, abans de néixer.

- ... Mestre, quan és el moment d'ensenyar música als infants?

- Vaig dir-te abans de néixer, doncs, no és veritat,

és abans de néixer la seva mare.

Show or gig?

2008-12-23T15:34:00.004+01:00

Concert al Teatre de Sa Congregació de Sa Pobla amb Isaac Ulam i Oliva trencada.
Si vos agrada sa música i a més a més enteneu ses lletres i a més a més el concert és gratuït aquest és el vostre concert. En canvi, si voleu pagar 200 euros per veure el vostre grup musical favorit a Londres, malgrat no entengueu ni papa del que canten, mirau aquí.

Sócrates: Vivir es lo mismo que morir.

Público: Entonces porque no estás muerto.

Sócrates: Porque es lo mismo.

"Solo no puedes, con amigos si". Balanç amistós del 2008.

2008-12-20T11:59:00.005+01:00

L’any està a punt de morir, amb ell s’aniran moltes coses bones i altres de més irregulars. També l’amor, aquella necessitat d’estimar, ha mort a un moment injust.
Però l’esperança i els amics són el darrer que s’han de perdre. Per això, des d’aquí, faig un petit homenatge a tots aquells que estim -- que no vol dir, que ells m’estimin-- perquè ja deia que l’amor era la necessitat d’estimar i no de sentir-se estimat.
Volia fer la clàssica llista de discs de l’any, però per això ja hi ha gent que ho fa amb més cura i amb més referències. Jo en tenc molt poquetes, molt properes i molt maques. Els grups d’enguany són Isaac Ulam, Senior i el cor brutal, Marcel Cranc, Fameliars. Tots ells han fet uns discs de collons de mico, i tots ells són el millor grup de l’any, el millor disc de l’any i les millors persones de l’any.

Per descomptat no em vull deixar als meus amics de grup: Michael, Víctor, Jordi, Fernando, que suporten la meva mediocritat tan humana com també emocional. Ells són els millors de l’any.

Morir quan cal

2008-12-12T16:03:00.002+01:00

Miquel Àngel Riera va morir quan calia. Abans ens va deixar un bon grapat de llibres increïbles. No sé si hi ha un moment just per morir, però es veu que la mort és justa per a tothom, cap ésser humà no està exempta d’ella. Miquel Àngel Riera va saber eternitzar una part de la seva ànima, per no dir tota, dins els seus textos. Aquí teniu un fragment del seu llibre Morir quan cal:
Tant la meva experiència personal, malgrat ser poca, com el reclam fiter dels meus convenciments, que són bastants, fan que també jo em digui: ”Si plor perquè he perdut la lluna de vista, les llàgrimes no em deixaran veure els estels”.

"Ga-Jumbos" trencats

2008-11-22T15:58:00.001+01:00

Concert al Cultura Club aquest dijous a les 23 i pico, o sigui a les 24:00.
En Jordi, en Michael i jo tocarem amb “ga-Jumbos”.

Micah p. Hinson and his broken orchestra

2008-11-18T18:09:00.004+01:00

Desprès de la ressaca d’aquest cap de setmana a l’Auditori de Porreres, es pot dir que hi ha més trull als pobles que no a sa pròpia Ciutat.
El concert de Micah va estar de puta mare, una barreja entre Johhny Cash i Sex Pistols. Eren tres, però tocaven dos: Ell i el seu bateria-banjista-lap-estilista. Sa seva dona va estar a moltes cançons com a espectador de luxe a dalt de s’escenari. Quina veu que té el fill de puta, el só de sa guitarra impressionant i varen fer un concert rodó.
El diumenge vàrem tocar noltros. A priori sa cosa no pintava molt be, els discos no havien arribat, i a 10 min. de començar el concert crec que hi havia unes 20 persones. Però bono, con que esteim avesats, vàrem sortir amb la formació de luxe, en Jordi va arribar a temps d’Estats Units per poder tocar amb noltros, i això no té preu.
A la meitat de l’actuació, l’Auditori esteia mig ple, els discos encara no havien arribat i esteiem perfilant una segona part de concert molt entranyable. Als bisos la gent es va tornar lloca, i crec que ens varen aplaudir (o van fer més renou) que al de Micah p. Hinson, i això que eren menys de la meitat. D'aqui es pot treure dues conclusions: O que va sonar millor que el de Micah (cosa que no crec, apart de que és injust contrastar dos tipus de concerts bastant diferents) o que el nostro públic és més càlid que el de Micah (amb això si que hi donc fe).
Gràcies a tots els que vàreu venir i a tots aquells que volíeu venir i no vàreu poder venir.
Els discos han arribat avui.

Sa moguda

2008-11-15T16:19:00.001+01:00

Era devers 2 de Juliol d’enguany, esteia ploguent molt i l’aire era fresquet, vaig rebre una cridada, era del programa de Loops!, volien fer un programa especial de Mallorca i volien entrevistar als dos grups favorits d’Antònia Font: Marcel Cranc i Oliva trencada.
Lis vaig comentar que esteiem a Irlanda i que no tornaven fins d’aquí un mes, o sigui que ja ho deixam per un altre dia, vaig afegir que a Mallorca hi ha un futimer de grups boníssims, i molts d’ells són millors que noltros, o sigui que no lis seria difícil trobar més grups, lis vaig comentar sa meva opinió al respecte, que no només ho redueixin sa moguda a dos grups perquè siguin els favorits dels Antònia Font, crec que esteia en el meu dret de dir-li, ja que desprès de haver fet feina durant tres anys en un programa televisiu de Cultura, el més important en aquest cas es mostrar la gran quantitat i diversitat de bandes bones que hi ha a Mallorca i mostrar la seva dificultat alhora de sortit a tocar por allí.
El cas és que a la peça documental surten 5 grups. !!Fantàstic!!...
A men si tornen d’aquí poquet per seguir mostrant més grups de Mallorca, i també de Menorca i d’Eivissa, que n’hi ha per omplir al manco 5 programes més.

Concert presentació

2008-11-08T11:18:00.003+01:00

Benvolguts companyes i companys esteis tots, sense distinció de classe o de religió, convidats al concert presentació del nostro disc, Lluneta del pagès.
Serà el dia 16 de Novembre a l’Auditori de Porreres a les 18:00.
Intentarem collir el relleu de l’Enric Vidal.
Salut.

De micah en micah s’omple la pica, Hinson.

2008-11-06T13:35:00.004+01:00

Darrerament (al manco des de fa 15 anys, ho dic perquè em sento més vell del que soc i encara més del que aparent) m’ha pegat per fer frases d’aquest tipus. Són absurdes per si mateixes perquè vénen del meu teclat, però que en un entorn de tendències, a un peu d’una bona foto i amb un nom conegut, collirien força i serietat. Si fes feina a Rock de Luxe seria la bomba, tothom em faria cas i podria firmar amb el meu nom de veres, sense tenir que posar cap pseudònim que t’ajuda a dur una doble vida: la del “currela a l’atur" i la d’artista (que en el fons és la mateixa).

De totes maneres la frase és un homenatge a l’escriptor mallorquí Jaume Fuster. Que va ser homo de la nostra estimada Maria Antònia Oliver. És l’autor de De mica a mica s’omple la pica, que va servir a Fuster per criticar la influència i el privilegi dels poderosos, que semblen adquirir la categoria d'intocables tot i la corrupció que els envolta.
En aquest cas, el senyor Micah P. Hinson és l’Enric Vidal de la novel·la. Un senyor que ens ve a salvar de les forces obscures dels intocables amb la seva cançó d’autor.
A l’Auditori de Porreres el dia 15 de Novembre a les 21:30. Val 15 euros.
Don’t you forget about me.

La nit dels pagesos trencats

2008-10-30T17:16:00.002+01:00

Ja falta menys.
El llibre homenatge a Maria Antònia Salvà està a punt de veure la llum.
Dins el llibre hi podreu trobar el segon disc d’Oliva trencada (Fona 2008).
Un disc que conté 12 poemes musicats. Al nostro Myspace hi podreu trobar un petit aperitiu.
El dia 16 de Novembre serà presentat per primer cop a l’Auditori de Porreres. Un dia desprès de que el senyor Micah P. Hinson hagi fet de les seves. Serà una presentació modesta, on tocarem totes ses cançons del disc, a excepció de Xeremies llunyanes, ja que en mestre Jordi Vidal hi serà absent.
Hi haurà més presentacions del disc al llarg de la geografia catalanoparlant:
València, Sueca, Barcelona, Sabadell, Tarragona, Girona, Sa Pobla, Palma...

Apropa't

2008-10-25T18:57:00.002+02:00

No és ni una novetat, ni tampoc un clàssic (bono, qui sap, mentre hi hagi modes, hi ha esperança).
El segon disc de Savath & Savalas difereix bastant del primer disc, del també magnífic Folk Songs For Trains, Trees, and Honey. La principal diferència és la inclusió de la senyoreta Eva Puyuelo, una veu que canta en varis idiomes, i que a partir d’aquest segon disc serà una peça fonamental pel transcurs del grup.
La música continua a càrrec del senyor Guillermo Scott Herren, un mag de l’orfebreria dels sons que es troben a mig camí entre l’electrònica i l’electroacústica. Herren també conta amb un projecte paral·lel, Prefuse 73, digne de ser escoltat fins a l’eternitat.
En Apropa’t el més interessant és la quantitat d’idiomes empleats: castellà, català i portuguès, però curiosament no hi trobam cap de les cançons que hi sigui cantada en anglès. Això em fa pensar de la gran quantitat de grups de Catalunya, molt d’ells de l’anomenada escola Indie, que han deixat de banda cantar en anglès, aquell idioma que ens feia tan universals, per decantar-se per uns idiomes més propers com són el castellà o el català. I no tan sols ha passat a Catalunya, sinó també a Espanya, molts de grups també deixat de banda l’anglès per cantar en castellà.
Ara només falta que la gent s’apropi a aquests grups.

Arquitectura decadent

2008-10-22T16:36:00.003+02:00

Amb això de sa crisi tenim per una llarga estona. Es clar, durant el darrer decenni s’ha elevat el número de construccions, i també el seu preu, a unes fites històriques (el valor dels habitatges ha pujat fins a un 400% més els darrers 15 anys), i la història ens ensenya que desprès de la calma, hi ve la tempestat. Ara tot són trons i llamps, aguaits i torrentades.
El que més em crida l’atenció és el què s’ha construït i, sobretot, com s’ha construït. És un fet curiós que les construccions dels anys 90 i de la primera dècada del segle XXI siguin fredes, i amb un estil que no passarà a la història per la seva bellesa. No només per les seves façanes sinó també pels seus interiors, més propers a una estètica d’oficina que no a una casa on un pugui descansar i desconnectar de sa feina (el fet de que és digui cocina-office ja és una conya). En definitiva, són les construccions més lletges que s’han parit a la història de s’arquitectura, i que em perdonin els arquitectes d’avui en dia.
Hi ha dos factors en contra dels arquitectes, o que al manco justifica la seva acció, no sé si per aquest ordre: El primer són els constructors, o ses promotores de construcció. Ells són els que realment perfilen l’acabat de la construcció i els materials empleats, aquí l’arquitecte només fa els plànols amb dues premisses: que la casa no foti per avall i que el pressupost dels seus plànols sigui els més ajustat amb els honoraris que amollen els promotors. (Seria com un cuiner que només pot cuinar amb uns ingredients que ha triat l’amo del Restaurant). El segon motiu és que abans els plànols, els projectes, els esbossos de façanes,... es feien en llapis i paper. Ara es fa tot amb l’Autocad i programes similars, que han llevat molta de feina a l’arquitecte i sobretot als perits i delineants (de fet molts d’aquests darrers se han quedat sense feina). Aquests programes han creat un boom creatiu, on s’ha imposat més la quantitat que no la qualitat. L’estil fred de façanes de noves finques i xalets adossats, que a més foten l’estil arquitectònic de barriades singulars a Ciutat i l’estil rústic dels pobles, fan que l’ordinador hagi suposat una eina efectiva a nivell econòmic, però no tant a nivell artístic o humà. (Seria com aquell cuiner que cuina amb el microones, ja sé que es pot fer uns grans plats amb el microones, emperò una bona paella, una bona carn, un bon peix o unes bones verdures només arriben a la plenitud exquisida del paladar a través del forn de llenya, i això no és un fet romàntic, és una veritat molt actual).
Com a simple vianant de carrer i de carreteres, em deman com veuran ses pròximes generacions s’arquitectura del nostre temps, quan vegin un conjunt d’adossats mig esbocats a la entrada del poble de Binissalem. ¿Ho veuran amb el mateix valor com noltros veim avui en dia una caseta centenària de mares amb portes de fusta?. ¿Què passarà quan vegin un conjunt de finques embetumades de baranes de vidre enmig del barri de Santa Catalina?. O senzillament, passarà el que ara, a que sa gent li importa un prebe.
Pot sonar a un fotut ideal tot aquest plantejament, emperò està clar que mai s’arquitectura, a nivell estètic i urbanístic, havia sigut tant decadent com ho és ara.
El lado oscuro de la hipoteca está financiando a la Estrella de la Muerte.

Antoni Vidal Ferrando i la pitjor Literatura del món.

2008-10-17T12:27:00.005+02:00

Un dia xerrant xerrant a cases de l’escriptora Maria Antònia Oliver, a Biniali, vàrem comentar la figura d’Antoni Vidal Ferrando. Ella em va comentar que és el millor escriptor mallorquí en viu, jo li vaig respondre que per llegir ses seves obres, sobretot les poètiques, necessites tenir el diccionari Borja Moll a devora, ja sigui per les seves paraules antigues, molt poc empleades dins el dialecte mallorquí d’avui en dia, o per les seves paraules massa modernes, extretes d’un català standard, que no són tan pròpies del dialecte mallorquí. En tot cas, estic d’acord que el senyor Antoni Vidal Ferrando sigui, possiblement, el millor escriptor de Mallorca, i no tan sols per aquest domini del llenguatge, sinó també pels conceptes i sensacions emeses a través de la seva llengua materna.
Té un punt oníric, que eclipsa el seu gran academicisme. I trob que això és el plat fort dels versos de Ferrando:

SOLSTICI
Passen contrabandistes pels sorrals de l’absència
Som l’amo de la seva tristesa i d’un vell gos
Tot allò que m’espera no té nom a cap mapa.

ESTIU
Plou estany. La ràtzia del sol cap a un inútil periple. Cada estiu
l’aigua es deixa envair de cetacis. Perquè als nostres laments
tenen la força del confeti l’aigua torna al misteri, cada estiu,
a reialmes d’unglots i pètals negres. Perquè hi ha el vent de
proa, la lulea i l’escorç dels vostres somnis, no hi cerqueu res
de ver. L’home és bèstia de símbols. Un bisturí fa el blau, que
és el color de l’ànima, fa les dents de l’ofidi, la claror d’ònix,
l’improbable recer on els actes perduren. Un bisturí fa l’ésser,
les possibilitats, els dies: set i sorra.

Aquí hi ha un reportatge del mestre Ferrando:

Per una altra banda hi ha un article d’opinió publicat al dBalears per Pere Antoni Pons, on apareix un curiós titular “La pitjor literatura del món”.
Un titular que ens convida a la reflexió, o al manco a la lectura. El més important crec que és el que diu, i no com ho diu (la forma en aquest cas no fa ombra al concepte).

Quina llàstima que no es tradueixin les obres del mestre Ferrando a l’Anglès.
Bé, com deia el meu padrí: “Ells s’ho perden”.

La tecnologia avança. I noltros?

2008-10-15T09:53:00.004+02:00

Està clar que per molt que avanci la tecnologia, noltros som de carn i os.
Tal vegada, d’aquí 100 anys, els éssers humans duguin implantats txips electrònicament intel·ligents que lis permetin realitzar certes activitats de caràcter emotiu i sensorial. Emperò, per ara, ens hem de conformar amb el nostre estat orgànic, que quan li feim cas és tan savi com la Natura.
Aquest article del diari Balears d’ahir reflexa que a vegades el progrés tecnològic i social no ens farà lliures, sinó més aviat sords. Quines ironies té la vida, que els aparells per escoltar música més evolucionats de la història humana et provoquin sordesa.
Emperò com diu, i canta, en Marcel Cranc: "Hi haurà una música per sords".
Per cert, molt bon concert de presentació del segon disc al Teatre Xesc Forteza de Palma. Un disc, que al meu parer, supera en só i bones cançons al primer.
Anau alerta si ho escoltau amb el Ipod.

Entre Cavorques i Albió, un dietari.

2008-10-09T10:23:00.002+02:00

Bartomeu Fiol no és un geni, emperò és un mestre. Sa veritat no sé que és pitjor, si ser un geni envoltat d’estores vermelles i grans titulars, o ser un mestre que només ensenya el que aprèn, sense cap més misteri que la genialitat. La genialitat de Catalunya?, no, la genialitat de Cavorques.
El llibre, com a llibre, no és un gran llibre (es a dir no és una novel·la), emperò com a dietari és un gran affair .Els assumptes que tracta són reflexions, projectes literaris, apunts, aforismes i aproximacions relatives a lectures, processos de creació i, en fi tot allò que té a veure amb els avatar i l’alta exigència que necessàriament es vinculen amb la creació literària i amb la figura del lector, que Fiol no es cansa de reivindicar.
Fiol és el nostre Kafka. En el fons és un escriptor underground, no sé si el fet d’escriure en Català, o en Cavorquí, és ja de per sí underground, inclusiu a la mateixa Illa.
Entre Cavorques i Albió, un dietari és un llibre que et fa sentir com un lector que escriu en el seus moments lliures, i que segons la llibertat de cada del lector, aquest escriurà més o menys.

Mallorquina

2008-10-02T00:23:00.003+02:00

Ja ho vaig llançar en un dels post anteriors. El comentari, a priori, podria collir-se mig en bromes, mig en serio, emperò jo xerrava ben en serio quan parlava que nosaltres feiem Mallorquina, com analogia del terme Americana. Al manco a València ho han vist clar, sobretot desprès d’escoltar ses primeres mescles del nostre pròxim disc Lluneta del Pagès.
Per cert, vaja cicle que han montat.

Gastronomia regional

2008-09-26T00:10:00.007+02:00

A aquesta tardor-hivern podrem gaudir de nous plats.
Per una part tenim, dins sa música cuinada amb receptes electròniques, el segon disc de Marcel Cranc, mestre de la música independent cantada en català, un disc que editarà Primeros Pasitos.

Com un Maki sushi del Janaito.
Per una altra part, dins la mateixa cuina, tenim als Poal (o Ex-Poal) que estan mesclant el seu segon disc a ca’n Xisco Albéniz, cançons amb riffs meravellosos i ritmes impossibles.

Com un llonguet al bar Moka-verd.
Després tenim l’esperat disc debut de Petit, amb un so polit i amb unes cançons ben parides.

Com una bona porcella de Ca’s Buso amb patates rostides, com ses d’abans.
Per una altra, tenim als meus estimats Fameliars, que tenen una parell de cançons penjades al seu myspace que fan por. Sa veritat que han pegat un gran bot en qüestió de só, està quasi a l’altura dels americans.

Com una bona paella a una platja de Formentera.
Si encara no ho heu escoltat, en Isaac Ulam és una delícia que ens arriba de Girona. Grans cançons i grans lletres.

Com un bon vi negre de L’Empordà.
Per últim, al disc d’Oliva trencada ja li falta poquet per a ser cuit.

Com unes olivetes trencades casolanes.
Bon profit!

PostVictro

2008-09-23T10:38:00.003+02:00

El concert al Jardí dels Clarietans va anar una monada, el só va estar de puta mare i hi havia molt de públic animat. Sa veritat és que a Vic durant el mercat de Música hi ha molta de gent, molts d'escenaris i molta música. Em demano si seria factible a aquí fer un trull d'aquests.
Per cert ses fotos, i el slide, les ha fetes Na Simona, és un solete.

Estats Units

2008-09-22T18:22:00.004+02:00

L’altre dia vaig quedar amb en Joanet per fer unes cerveses i xerrar d’un poc de música.
I de fet, ens vàrem engatar més de música que no de cerveses.
Dins la trobada també hi va haver un intercanvi de cd’s. Ell em va passar un parell de cd’s dins els quals hi havia un del Danny and the champions of the world, la premescla del nou disc del grup valencià Senior i un mesclat d’un futimer de grups d’estil Americana. I jo li vaig passar el cd del Isaac Ulam, una de les joies d’enguany, al qual en Joanet ha fet una crítica molt maca i entranyable.
Entre tot el material que em va passar, i que li agraeix amb tot el meu cor, ja que de vegades els músics tenim llacunes temporals de no escoltar molts de discs i sobretot no tenir molt escoltades les novetats del mercat, destacaria, i amb molta diferència damunt la resta, el disc de Senior. Em resulta curiós que el grup que millor sona fent Americana sigui precisament un grup de Valencia. Quines coses té la vida.
Com diuen per Catalunya la història l’escriuen els vencedors, mentre els perdedors seguim fent cançons. En aquest cas els americans fan història, però les bones cançons d’avui en dia ja no es fan tan enfora, és fan més a prop, tan a prop que la gent no les veu, ni les sent, ni les palpa, la gent espera només a que surtin als llibres d’història i comprar-se’ls per fascicles. Però ja sabem que les editorials que els publiquen no són d’aquí, són d’un país molt llunyà (In a galaxy far, far away).
No passa res, noltros seguirem fent cançons per si qualcú desperta del gran somni americà.
Bona nit.

2008-09-16T23:59:00.000+02:00

Vergonya cavallers, vergonya!*

2008-09-14T23:43:00.004+02:00

Pos aquí un article que va aparèixer el 11 de setembre a la contraportada del diari de Balears.
Ho firmen mestre Bolutxo i Biel Majoral.

VERGONYA CAVALLERS, VERGONYA!*
Aprofitant la commemoració del 800è aniversari del naixement del rei en Jaume, centre, origen i referent de la nació catalana, fa dues setmanes vàrem anar a córrer la gandaina i badocar devers Montpeller, bressol del Conqueridor. Els pocs vestigis de Jaume I són com un mal-te-toc-pesta que fa mal als ulls i emmalalteix l’enteniment.
Una placa en occità de 1976 a la torre dels Pins informa que "En l’an MCCVIII e lo I jorn de febrier nasquet en Jaume I lo conquestaires..." per confitar un final aberrant: "...e morí a Valensa d’Espanha". No gaire lluny hi ha la rue du Carrer (sic) du roi Jacques i, poc més enllà, una horrible escultura que l’afrancesa. Al museu Languedocien (el nom és una burla més) s’exhibeix una exposició (Jacques le Conquérant, roi d’Aragon) amb un subtítol cridaner delirant: 2008, l’Espagne a l’honneur à Montpellier! Tant l’exposició com el catàleg només en francès.
Finalment, amb els ulls baixos i els ànims abatuts (tal com Pere Capellà descriu el sentit de la derrota) ens adreçàrem a la casa pairal on Maria de Montpeller va parir Jaume I. Allà acaràrem la pitjor ignomínia i ens sentírem ben fonda la punyalada de l’escarni! Una modesta placa (naturalment, en francès), datada dia 2 de febrer d’enguany i signada per dos càrrecs polítics de la ciutat, informa de l’antiga pertinença d’aquell casal avui convertit en apartaments, excepte l’hamburgueseria Mata Hari de la planta baixa. Cap sorpresa!
Jaume Fàbregues ens havia informat que, fins fa ben poc, el local era una tintoreria! De tot això, no tenim notícia que els nostres governants n’hagin dit pruna. Tampoc no en fan esment els llibres oportunistes editats darrerament que, sense manies, presenten la figura i la gesta del rei en Jaume dins les aigües estantisses del temps perdut, com un personatge de rondalla, decantant la realitat del fet nacional cap al mite o la llegenda.
Tanta de nostàlgia i malenconia del passat (arrebossades de drets d’autor) només serveixen per defugir la vindicació i la justa rehabilitació. Són, en definitiva, el resultat del col·laboracionisme mesell.
Ben mirat, no tenim massa dret a escandalitzar-nos quan, aquí mateix, el batle de Calvià s’ha vestit de bufó per insultar la història i, així com a Montpeller han afrancesat Jacques, ell ha espanyolitzat el rei "Jaime". Però no ens fa vergonya només l’estrafolari personatge, una tereseta del botifler que, a més dels discursos, li escriu comentaris hagiogràfics. Fa mal d’ulls veure quina bandera oneja en el palau dels Reis de Mallorca de Palma quan en el de Perpinyà hi ha la senyera.
Clar que el de Palma és un quarter de l’exèrcit que, l’any 1715, va desembarcar a Cala Llonga a les ordres del "cavaller" d’Asphelt, tan borbó i francès com Felip V, arrabassador dels nostres furs i promulgador dels Decrets de Nova Planta. I què en direm del fet que la plaça on s’aixeca l’escultura de Jaume I, abans d’Eusebi Estada, no dugui el seu nom? Normalització dels carrers?
Tornant a Montpeller, ens demanam què passaria si la casa pairal de Jaume I fos la de qualsevol rei espanyol? Òbviament, Espanya ja l’hauria comprada, restaurada i hi hauria enviat una desfilada de padrins i padrines de l’Inserso en processó subvencionada amb els doblers de la gent de les terres que paguen més impost de les inversions que reben, és a dir, les del rei en Jaume I! Aleshores, a banda de constatar empíricament que som una colònia, quina és la deducció?
La casa reial espanyola, que presumeix de legítima titular dels drets de la Corona d’Aragó, hauria de preservar i enaltir aquell casal. No ho fa i el sil·logisme ens mena a concloure que no només no ens representa, sinó que ens vol esvaïts, talment el casal. Com que ara han ensucrat el genocidi borbònic i l’han pintat d’etnocidi autonòmic, ja que els qui haurien d’actuar d’acord als seus deures no ho faran mai, seria bo que els representants dels governs d’Aragó, Catalunya, València i les Balears (les terres que va regir Jaume I) parin taula de remeis.
Si no volem arribar a la mort més morts encara o si no volem romandre dins l’arena com la flor romanial, passa d’hora de fer coses efectives i no exhibicions protocol·làries de pa amb fonteta! Com va escriure Ramon Llull en el Desconhort: "E haja’n consciència qui ho ha afollat!". Podem endevinar que el ciutadà digitat per Franco com a cap d’estat prefereixi anar de regates (bona vela i barca nova!) a prendre consciència, però... i els nostres representants públics elegits democràticament? Tots són iguals que Carlos Delgado? Pateixen d’afàsia o d’afonia?
Se’ls ha menjat la llengua el moix? Preferim no saber els comptes de la carretada de doblers que, amb motiu de l’efemèride del 800è aniversari, s’han tudat amb actes efímers i eixorcs (inclosos viatges, dietes i sopars a la percaça de fotografies). Ben segur que n’hi havia prou per comprar el casal i enriquir i enaltir el nostre patrimoni cultural!
Serveixi aquest escrit, si més no, per recordar l’oprobi i la cadena! Qui perd els orígens no només perd la identitat, sinó que perd també la dignitat! Romandrem a l’espera de la represa, en aquest temps de resistència, amb el coratge dels qui són conscients que quan un poble perd la memòria assassina el seu futur.
A 11 de setembre de 2008
(*) Crit que s’atribueix a Jaume I quan, a la batalla de Porto Pi, va encoratjar els nobles que dubtaven en l’avenç cap a Medina Mayurqa.

Verbena dets Ases

2008-09-10T10:43:00.002+02:00

Una verbena que convida a festejar.

Aquí vos deix un poema d'en Jaume Oliver del seu llibre Al cor de la ballena.

SENSE MAPES

Viatj sense mapes. El teu rostre
esclatant d'alegria és la ruta
que va del cigarret al sender
florit de llum i música rient.
Sols la pell és camí sense brúixola
si la nit no té fars ni cartells
que indiquin una meta de futur.
I rodol sense atles ni petjades
(cap demà, cap ahir tracen cap línia),
i per no extraviar-me dincs l'avenc
de la nit que no guia cap estel,
només deman foc. I espant el fum.

inVICtro

2008-09-05T13:14:00.004+02:00

Els dies 19 i 20 de setembre hi haurà un festival molt maco a la ciutat de Vic.
Allà estarem amb el nostro estil ja batiat com a "Mallorquina", en referència a l'estil "Americana". Clar, quina diferència hi ha entre els camps d'Algaida i els de Kentucky?

Amadeu Vidal i Bonafont

2008-09-03T16:03:00.003+02:00

Per aquells amants de les lectures modernes i actuals vos recomanaria al senyor Amadeu Vidal i Bonafont. És com una espècie de Agustín Fernandez Mallo, però mil vegades més bo, ja que no és tan científic i, a més, expressa sentiments (ja que l’únic mèrit del gallec afincat a Mallorca és marejar sa perdiu neurològica i deixar-nos bocabadats amb les seves associacions, tan d’idees, com ideològiques, però alhora d’expressar sentiments:” frío, frío”).
En definitiva, Amadeu Vidal i Bonafont és un avantguardista ancestral i un mag de sa paraula i dels sentiments.
Un dels seus llibres Crònica des de la banyera és una delícia carnal i espiritual, com be indica el seu nom és ideal per llegir a la banyera (amb aquesta deducció no em guanyaré mai el pa escrivint, bono que hi farem).
Ara be, un altre dels seus llibres a destacar és A la llum de les ombres, un conjunt de poemes relacionats amb pel·lícules clàssiques dels darrers 20 anys, publicat per l’editorial Edicions del Salobre baix la col·lecció La rosa encofrada, és un autèntic luxe carnal i joia espiritual, un deliri de passions neurològiques.
He aquí un poema del darrer llibre:

ANTZ

Quan sigui una formiga seré rebel, però no gaire,
per seguir sent formiga.

Quan sigui una formiga creixeré, però no gaire,
per seguir sent formiga.

Quan sigui una formiga faré versos de formigues,
pocs i breus, per no cansar-te. Per molt lector/ra de
poesia que siguis, sé que en un racó de cor hi guardes
insecticida.

Quan vaig llegir el poema vaig estar a punt de canviar el nom del grup i posar-li Formiga trencada. Crec que un altre més no vindrà malament:

JAMÓN JAMÓN

A vegades somio una mort de mascle ibèric.

Garrotades de pernil a contrallum del crepuscle. I
una sang de qualitat, feta a base de formatges de
La Meseta, de taronges de València, de tapes
casolanes en qualsevol bar, d’oli d’oliva, de paella
sense colorants, de truita de Xixona, de crits de
Camacho, de passió gitana.

Dignitat.
Garrotades de pernil a contrallum del crepuscle.

A vegades somio una mort de mascle ibèric.

El bosc de la lluna -Sidore-

2008-08-26T15:36:00.002+02:00

Actuació en directe al programa Sidore.
En Marcel Cranc ho reclama com himne nacional. Crec que és la millor crítica (elogi) que ens han fet mai.
Per cert, el Festival d9.cat va anar com una seda, les actuacions del dijous 21 van ser molt bones, sens dubte el millor del festival va ser Marcel Cranc. Desprès en Mazoni, amb el seu estil eclèctic, va saber ficar-se el públic dins la butxaca.
Al divendres 22 els Oliva trencada van fer furor entre la gent gran, els joves encara no ho entenen del tot el rotllo que duim (Ja creixeran). I els Gruixuts, que jo, personalment, no sabia quan cantaven en català o quan ho feien en anglès, varen donar ritme a la nit.
En definitiva, un festival molt maco que esperem que es torni a repetir l’any que ve.