Gastronomia regional

A aquesta tardor-hivern podrem gaudir de nous plats.
Per una part tenim, dins sa música cuinada amb receptes electròniques, el segon disc de Marcel Cranc, mestre de la música independent cantada en català, un disc que editarà Primeros Pasitos.

Com un Maki sushi del Janaito.
Per una altra part, dins la mateixa cuina, tenim als Poal (o Ex-Poal) que estan mesclant el seu segon disc a ca’n Xisco Albéniz, cançons amb riffs meravellosos i ritmes impossibles.

Com un llonguet al bar Moka-verd.
Després tenim l’esperat disc debut de Petit, amb un so polit i amb unes cançons ben parides.

Com una bona porcella de Ca’s Buso amb patates rostides, com ses d’abans.
Per una altra, tenim als meus estimats Fameliars, que tenen una parell de cançons penjades al seu myspace que fan por. Sa veritat que han pegat un gran bot en qüestió de só, està quasi a l’altura dels americans.

Com una bona paella a una platja de Formentera.
Si encara no ho heu escoltat, en Isaac Ulam és una delícia que ens arriba de Girona. Grans cançons i grans lletres.

Com un bon vi negre de L’Empordà.
Per últim, al disc d’Oliva trencada ja li falta poquet per a ser cuit.

Com unes olivetes trencades casolanes.
Bon profit!

PostVictro

El concert al Jardí dels Clarietans va anar una monada, el só va estar de puta mare i hi havia molt de públic animat. Sa veritat és que a Vic durant el mercat de Música hi ha molta de gent, molts d'escenaris i molta música. Em demano si seria factible a aquí fer un trull d'aquests.
Per cert ses fotos, i el slide, les ha fetes Na Simona, és un solete.

Estats Units

L’altre dia vaig quedar amb en Joanet per fer unes cerveses i xerrar d’un poc de música.
I de fet, ens vàrem engatar més de música que no de cerveses.
Dins la trobada també hi va haver un intercanvi de cd’s. Ell em va passar un parell de cd’s dins els quals hi havia un del Danny and the champions of the world, la premescla del nou disc del grup valencià Senior i un mesclat d’un futimer de grups d’estil Americana. I jo li vaig passar el cd del Isaac Ulam, una de les joies d’enguany, al qual en Joanet ha fet una crítica molt maca i entranyable.
Entre tot el material que em va passar, i que li agraeix amb tot el meu cor, ja que de vegades els músics tenim llacunes temporals de no escoltar molts de discs i sobretot no tenir molt escoltades les novetats del mercat, destacaria, i amb molta diferència damunt la resta, el disc de Senior. Em resulta curiós que el grup que millor sona fent Americana sigui precisament un grup de Valencia. Quines coses té la vida.
Com diuen per Catalunya la història l’escriuen els vencedors, mentre els perdedors seguim fent cançons. En aquest cas els americans fan història, però les bones cançons d’avui en dia ja no es fan tan enfora, és fan més a prop, tan a prop que la gent no les veu, ni les sent, ni les palpa, la gent espera només a que surtin als llibres d’història i comprar-se’ls per fascicles. Però ja sabem que les editorials que els publiquen no són d’aquí, són d’un país molt llunyà (In a galaxy far, far away).
No passa res, noltros seguirem fent cançons per si qualcú desperta del gran somni americà.
Bona nit.

Vergonya cavallers, vergonya!*

Pos aquí un article que va aparèixer el 11 de setembre a la contraportada del diari de Balears.
Ho firmen mestre Bolutxo i Biel Majoral.

VERGONYA CAVALLERS, VERGONYA!*
Aprofitant la commemoració del 800è aniversari del naixement del rei en Jaume, centre, origen i referent de la nació catalana, fa dues setmanes vàrem anar a córrer la gandaina i badocar devers Montpeller, bressol del Conqueridor. Els pocs vestigis de Jaume I són com un mal-te-toc-pesta que fa mal als ulls i emmalalteix l’enteniment.
Una placa en occità de 1976 a la torre dels Pins informa que "En l’an MCCVIII e lo I jorn de febrier nasquet en Jaume I lo conquestaires..." per confitar un final aberrant: "...e morí a Valensa d’Espanha". No gaire lluny hi ha la rue du Carrer (sic) du roi Jacques i, poc més enllà, una horrible escultura que l’afrancesa. Al museu Languedocien (el nom és una burla més) s’exhibeix una exposició (Jacques le Conquérant, roi d’Aragon) amb un subtítol cridaner delirant: 2008, l’Espagne a l’honneur à Montpellier! Tant l’exposició com el catàleg només en francès.
Finalment, amb els ulls baixos i els ànims abatuts (tal com Pere Capellà descriu el sentit de la derrota) ens adreçàrem a la casa pairal on Maria de Montpeller va parir Jaume I. Allà acaràrem la pitjor ignomínia i ens sentírem ben fonda la punyalada de l’escarni! Una modesta placa (naturalment, en francès), datada dia 2 de febrer d’enguany i signada per dos càrrecs polítics de la ciutat, informa de l’antiga pertinença d’aquell casal avui convertit en apartaments, excepte l’hamburgueseria Mata Hari de la planta baixa. Cap sorpresa!
Jaume Fàbregues ens havia informat que, fins fa ben poc, el local era una tintoreria! De tot això, no tenim notícia que els nostres governants n’hagin dit pruna. Tampoc no en fan esment els llibres oportunistes editats darrerament que, sense manies, presenten la figura i la gesta del rei en Jaume dins les aigües estantisses del temps perdut, com un personatge de rondalla, decantant la realitat del fet nacional cap al mite o la llegenda.
Tanta de nostàlgia i malenconia del passat (arrebossades de drets d’autor) només serveixen per defugir la vindicació i la justa rehabilitació. Són, en definitiva, el resultat del col·laboracionisme mesell.
Ben mirat, no tenim massa dret a escandalitzar-nos quan, aquí mateix, el batle de Calvià s’ha vestit de bufó per insultar la història i, així com a Montpeller han afrancesat Jacques, ell ha espanyolitzat el rei "Jaime". Però no ens fa vergonya només l’estrafolari personatge, una tereseta del botifler que, a més dels discursos, li escriu comentaris hagiogràfics. Fa mal d’ulls veure quina bandera oneja en el palau dels Reis de Mallorca de Palma quan en el de Perpinyà hi ha la senyera.
Clar que el de Palma és un quarter de l’exèrcit que, l’any 1715, va desembarcar a Cala Llonga a les ordres del "cavaller" d’Asphelt, tan borbó i francès com Felip V, arrabassador dels nostres furs i promulgador dels Decrets de Nova Planta. I què en direm del fet que la plaça on s’aixeca l’escultura de Jaume I, abans d’Eusebi Estada, no dugui el seu nom? Normalització dels carrers?
Tornant a Montpeller, ens demanam què passaria si la casa pairal de Jaume I fos la de qualsevol rei espanyol? Òbviament, Espanya ja l’hauria comprada, restaurada i hi hauria enviat una desfilada de padrins i padrines de l’Inserso en processó subvencionada amb els doblers de la gent de les terres que paguen més impost de les inversions que reben, és a dir, les del rei en Jaume I! Aleshores, a banda de constatar empíricament que som una colònia, quina és la deducció?
La casa reial espanyola, que presumeix de legítima titular dels drets de la Corona d’Aragó, hauria de preservar i enaltir aquell casal. No ho fa i el sil·logisme ens mena a concloure que no només no ens representa, sinó que ens vol esvaïts, talment el casal. Com que ara han ensucrat el genocidi borbònic i l’han pintat d’etnocidi autonòmic, ja que els qui haurien d’actuar d’acord als seus deures no ho faran mai, seria bo que els representants dels governs d’Aragó, Catalunya, València i les Balears (les terres que va regir Jaume I) parin taula de remeis.
Si no volem arribar a la mort més morts encara o si no volem romandre dins l’arena com la flor romanial, passa d’hora de fer coses efectives i no exhibicions protocol·làries de pa amb fonteta! Com va escriure Ramon Llull en el Desconhort: "E haja’n consciència qui ho ha afollat!". Podem endevinar que el ciutadà digitat per Franco com a cap d’estat prefereixi anar de regates (bona vela i barca nova!) a prendre consciència, però... i els nostres representants públics elegits democràticament? Tots són iguals que Carlos Delgado? Pateixen d’afàsia o d’afonia?
Se’ls ha menjat la llengua el moix? Preferim no saber els comptes de la carretada de doblers que, amb motiu de l’efemèride del 800è aniversari, s’han tudat amb actes efímers i eixorcs (inclosos viatges, dietes i sopars a la percaça de fotografies). Ben segur que n’hi havia prou per comprar el casal i enriquir i enaltir el nostre patrimoni cultural!
Serveixi aquest escrit, si més no, per recordar l’oprobi i la cadena! Qui perd els orígens no només perd la identitat, sinó que perd també la dignitat! Romandrem a l’espera de la represa, en aquest temps de resistència, amb el coratge dels qui són conscients que quan un poble perd la memòria assassina el seu futur.
A 11 de setembre de 2008
(*) Crit que s’atribueix a Jaume I quan, a la batalla de Porto Pi, va encoratjar els nobles que dubtaven en l’avenç cap a Medina Mayurqa.

Verbena dets Ases

Una verbena que convida a festejar.

Aquí vos deix un poema d'en Jaume Oliver del seu llibre Al cor de la ballena.

SENSE MAPES

Viatj sense mapes. El teu rostre
esclatant d'alegria és la ruta
que va del cigarret al sender
florit de llum i música rient.
Sols la pell és camí sense brúixola
si la nit no té fars ni cartells
que indiquin una meta de futur.
I rodol sense atles ni petjades
(cap demà, cap ahir tracen cap línia),
i per no extraviar-me dincs l'avenc
de la nit que no guia cap estel,
només deman foc. I espant el fum.

inVICtro

Els dies 19 i 20 de setembre hi haurà un festival molt maco a la ciutat de Vic.
Allà estarem amb el nostro estil ja batiat com a "Mallorquina", en referència a l'estil "Americana". Clar, quina diferència hi ha entre els camps d'Algaida i els de Kentucky?

Amadeu Vidal i Bonafont

Per aquells amants de les lectures modernes i actuals vos recomanaria al senyor Amadeu Vidal i Bonafont. És com una espècie de Agustín Fernandez Mallo, però mil vegades més bo, ja que no és tan científic i, a més, expressa sentiments (ja que l’únic mèrit del gallec afincat a Mallorca és marejar sa perdiu neurològica i deixar-nos bocabadats amb les seves associacions, tan d’idees, com ideològiques, però alhora d’expressar sentiments:” frío, frío”).
En definitiva, Amadeu Vidal i Bonafont és un avantguardista ancestral i un mag de sa paraula i dels sentiments.
Un dels seus llibres Crònica des de la banyera és una delícia carnal i espiritual, com be indica el seu nom és ideal per llegir a la banyera (amb aquesta deducció no em guanyaré mai el pa escrivint, bono que hi farem).
Ara be, un altre dels seus llibres a destacar és A la llum de les ombres, un conjunt de poemes relacionats amb pel·lícules clàssiques dels darrers 20 anys, publicat per l’editorial Edicions del Salobre baix la col·lecció La rosa encofrada, és un autèntic luxe carnal i joia espiritual, un deliri de passions neurològiques.
He aquí un poema del darrer llibre:

ANTZ

Quan sigui una formiga seré rebel, però no gaire,
per seguir sent formiga.

Quan sigui una formiga creixeré, però no gaire,
per seguir sent formiga.

Quan sigui una formiga faré versos de formigues,
pocs i breus, per no cansar-te. Per molt lector/ra de
poesia que siguis, sé que en un racó de cor hi guardes
insecticida.

Quan vaig llegir el poema vaig estar a punt de canviar el nom del grup i posar-li Formiga trencada. Crec que un altre més no vindrà malament:

JAMÓN JAMÓN

A vegades somio una mort de mascle ibèric.

Garrotades de pernil a contrallum del crepuscle. I
una sang de qualitat, feta a base de formatges de
La Meseta, de taronges de València, de tapes
casolanes en qualsevol bar, d’oli d’oliva, de paella
sense colorants, de truita de Xixona, de crits de
Camacho, de passió gitana.

Dignitat.
Garrotades de pernil a contrallum del crepuscle.

A vegades somio una mort de mascle ibèric.